Elena Ruiz: "Els pares em deien: ‘¡Aquesta nena xuta les pilotes com si res!’"

¿De petita ja li van dir que vostè podia arribar ben lluny? ¿O va ser una cosa que va anar venint d’una manera més natural?

És veritat que a benjamins, alevins, recordo bastant que els pares d’altres equips deien: ‘¡Aquesta nena xuta les pilotes com si res!’. Però tampoc em deien: ‘Oh, arribaràs molt lluny’. No recordo que em diguessin que seria no sé qui. Tampoc és que estigués centrada a escoltar-los. Ja de juvenil, quan vaig començar a anar amb la selecció, sí que es deien més aquestes coses.

¿Perquè llançava molt fort o per quin motiu?

Sí, bé... De petita era per això. I perquè em deien que tenia una bona manera de jugar.

¿Té la sensació que està passant tot molt ràpid?

Sí. Tot i que ara ja en soc una mica més conscient. Però a Tòquio sí que tenia la sensació que em va venir tot molt ràpid. Només tenia 16 anys. Però va ser adaptar-se. I fer-ho.

¿I aquesta diferència d’edat amb les companyes es nota? Els interessos vitals són diferents. Imagino que es devia emportar els deures.

Encara me’ls segueixo emportant, els de la universitat. A Tòquio, els portava sempre a sobre. Però, quant a l’edat, són etapes diferents. Tot i que estem totes per un mateix objectiu. Així que, al final, és igual.

¿I ara què està estudiant?

CAFE, el Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport.

¿I ho pot compatibilitzar?

Sí. Ho faré en més anys. Ja m’he partit el primer curs. I al club ho entenen superbé. Gairebé totes estem estudiant. I l’entrenador ens deixa total llibertat. Si un dia hem d’anar a la universitat o a fer un examen, després recuperem l’entrenament. Estic molt contenta.

¿Té la sensació d’estar sacrificant coses en la seva vida?

Sí... Jo què sé, el que fa la gent normal. Estem tot el dia aquí. Gairebé no hi ha oci. Llavors s’han de buscar petits buits que tinguis, o per dormir, que normalment utilitzo el temps lliure per a això, o per veure’t amb gent. O simplement per estar amb la família.

Aquesta part que no pot viure, ¿frustra?

Abans sí que em molestava una mica. Com, ostres, jo vull anar amb les meves amigues. Ara ja estic bé. I si tinc una estona, m’adapto. Estic més acostumada i no em molesta gaire.

¿Es pot viure d’això?

Difícil. Per això estudio, perquè sé que en un futur no podré.

¿Però per independitzar-se?

¿Ara mateix? Jo crec que no. A més que tot és molt car. Un cotxe, una casa...

¿Ha tingut alguna vegada alguna davallada emocional?

Sí, sí. Crec que passa constantment, tampoc cada dia. Però en un esportista d’alt nivell és normal. Són moltes hores entrenant-te, emocions que potser no has experimentat mia i t’agafen per sorpresa... És una mica estrany tot. Però has de tirar endavant. La meva família m’ha ajudat molt en això.

La seva germana no està aquesta vegada amb la selecció, però són inseparables. ¿Sent que la protegeix?

Li posaré un exemple. Al tornar a casa, amb el Sant Andreu o quan està a la selecció, no ho faig sola. Comentes el dia, i estàs com a més tranquil·la. Et sents acompanyada.

¿Viuen juntes?

Sí, sí, amb els nostres pares. Vivim a Rubí, just al costat de la piscina. M’agrada, la veritat.

Quan fa un llançament, ¿pensa i sap on anirà la pilota? ¿O és una cosa instintiva?

Hi ha vegades que em dic: ‘D’acord, anirà allà la pilota perquè o no hi ha braç o veig un buit’. I ja està.

¿Els buits els veu?

Sí, normalment. I després sí que hi ha vegades que no estic mirant la porteria i si rebo, xuto directament. Perquè més o menys veig que hi pot haver possibilitat de marcar. Depèn del moment.

¿És de somiar? ¿O dorm a cor què vols sense assabentar-se de res?

Ui, jo soc d’aquestes. Jo dormo molt bé. Però quant als somnis, la meva carrera m’encanta. Crec que és la millor elecció que vaig poder fer a nivell d’estudis. I m’agradaria tenir una vida estable del que m’agrada. Ja sigui entrenant algun equip, tant al Rubí o al Sant Andreu. O arribar aquí, no com a seleccionadora, però... Potser com a segona entrenadora. El que sigui.

Vinculada sempre al waterpolo.

Sí, sí, la veritat. O també m’agradaria molt ser professora d’Educació Física.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Però expliqui’m un somni.

L’or olímpic.