Els Jocs purifiquen el futbol

Va ser impossible no emocionar-se amb l’or de Jordan Díaz en el triple salt davant la seva nèmesi, Pedro Pichardo, remetent l’èxit als aconseguits al seu dia per Ruth Beitia en salt d’alçada a Rio 2016, i de Fermín Cacho als 1.500 metres de Barcelona 92. L’atletisme, amb permís de la natació i la gimnàstica, és l’esport rei dels Jocs. D’allà la transcendència històrica.

El futbol, en canvi, sempre serà un esport observat amb sospita en l’olimpisme. Que la indústria –sobretot–, els agents, els mitjans i l’afició s’hagin carregat bona part de la seva decència per convertir els jugadors en estrelles messiàniques, per descomptat, no ajuda.

Notícies relacionades

Marc Márquez demostra el seu enorme poder als EUA

Juanan Morales, president del Joventut: "El Joventut és el màxim ambaixador de Badalona, sens cap dubte"

Ara, fixin-se en les celebracions de Fermín López, d’Álex Baena i de Sergio Camello, herois a la final olímpica davant França. I potser, en uns anys, les recordin amb la mateixa nitidesa com ho fan amb aquella de Kiko Narváez quan es va abraçar de genolls, sobre la gespa del Camp Nou, al Chapi Ferrer. Va ser a la final de Barcelona 92. Els Jocs humanitzen. Purifiquen. També el futbol.

No va fer falta que pel Parc dels Prínceps compareguessin les grans estrelles que canibalitzen amb les seves tasques l’activitat informativa per viure un partit monumental. I que es va emportar Espanya gràcies a Fermín, un noi rosset d’El Campillo (Huelva) que juga amb les mitgetes baixades, i que el Barça va saber rescatar a temps del Linares; i gràcies a Sergio Camello, un davanter talentós criat al barri madrileny de San Blas, al qual l’Atlètic va portar a l’exili del Rayo Vallecano, sense massa fortuna, i que en aquests Jocs només havia sortit una vegada, en la derrota en la fase de grups contra Egipte. Camello, en la pròrroga, i en un escenari que només va haver d’intuir en somnis, va aprofitar el moment de la seva vida. No va necessitar res més que ser ell. Com Fermín. Com el d’Almeria Álex Baena. O com tots aquests futbolistes que van guanyar a la seva manera, lluny de la toxicitat del dia a dia. Disfrutant del joc. Sense haver d’amagar que encara continuen sent nens.