Una oda al waterpolo

Anni Espar portava una càmera de fotos a les mans. No podia deixar escapar ni una sola escena del dia pel qual feia més d’una dècada que lluitava. Quan Espanya va conquerir per fi l’or olímpic a París després de guanyar a l’Austràlia, la sensació va ser d’haver tancat un cercle. Sobretot aquelles que resistien i insistien en el somni. Com Laura Ester, la millor consellera de la qualqui ara és la millor portera del món, Martina Terré, determinant en la final. Com Maica García, clau tant en la semifinal contra els Països Baixos amb el seu llançament de penal final com en la lluita per l’or, deixant-s’hi la pell i marcant. O com Pili Peña, la capitana, la líder emocional de l’equip, exultant en l’entrega de medalles al veure que la seva família no parava de recordar-li quant s’ho mereixia.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

L’èxit seria incomprensible sense Miki Oca, que va anar encaixant les peces perquè la nova generació, comandada per Elena Ruiz i la portera Martina Terré, permetés fer el salt al premi més preuat. Els braços de Bea Ortiz i de Judith Forca estaven preparats, tant com Paula Leitón a la boia. Res es va deixar a l’atzar. Una exigent preparació a Sierra Nevada, on es van estrènyer llaços. Una preparació amb els Estats Units per adonar-se que els dimonis eren cosa del passat. Es va recórrer també a un analista de vídeo que les jugadores van agrair tant com un mental coach.

Martina Terré, després d’un partit que quedarà per a la història, amb el gest propi de qui ho naturalitza tot, fins i tot la glòria, només es va ensorrar una vegada. Es va fixar en Laura Ester. I en quant la va ajudar quan la necessitava.