Ayoub Ghadfa guanya la plata perquè l’or era impossible

Es dibuixava un mur gegant en l’horitzó olímpic d’Ayoub Ghadfa i, quan el de Marbella el va assolir, va descobrir que, en efecte, era inabordable. La paret aixecada pel titànic Bakhodir Jalolov li va caure a sobre a l’espanyol a la final olímpica dels superpesants, fent bones totes les anàlisis que assenyalaven l’uzbek com un monstre imbatible en el camp amateur. La plata que avui té un gust amarg és l’extraordinari premi per a un Ghadfa que va arribar tan lluny com era possible, reconfirmat que Jalolov no és d’aquest món. Va guanyar la plata perquè l’or era senzillament impossible.

Va guanyar el descomunal púgil uzbek per una decisió unànime irreprotxable, dominador de principi a fi en els tres assalts, letal en cada cop que assestava, amb una velocitat de punys que no sembla possible en un tòtem de dos metres d’altura. Va arraconar Ghadfa, el va atordir, a estones li va provocar tremolors a les cames. Res que no entrés en les previsions de qui ahir va guanyar a París el seu segon or consecutiu en la categoria de més de 92 quilos.

Roland Garros va ser el peculiar escenari de la vetllada i generava un cert impacte veure allà, al lloc on Rafa Nadal es va fer llegenda, on Novak Djokovic va culminar dies enrere l’obra de la seva vida, contemplar una sessió de boxa. Tan distanciats els tennistes, amb una xarxa que els separa; tan a prop els boxejadors, amb un encordat que els encaixona. Una sessió olímpica disruptiva a la Philippe Chatrier, que va tenir com a nexe d’unió amb la seva puresa més genuïna un main event protagonitzat per un espanyol.

No hi ha precedents entre aquests dos titans, ja que l’únic que va oferir l’atzar, a les semifinals de l’últim Mundial, no es va arribar a disputar mai, perquè Ghadfa es va veure obligat a renunciar-hi per lesió. Aquell campionat el va guanyar Jalolov, igual com el del 2019 (no va anar al del 2021) i el torneig olímpic de Tòquio 2020. Una exhibició de domini en tot el cicle olímpic.

Una derrota incontestable

No perdia un combat l’uzbek des del 2018 i no podria ser Ghadfa qui trenqués tal ratxa d’imbatibilitat abans, segurament, d’abandonar la boxa amateur per submergir-se de ple en la professional, en què ja acumula 14 combats que es compten per triomfs. Aquest dissabte, va quedar clar des del primer assalt que Jalolov havia anat a Roland Garros a recollir el seu or. I que Ghadfa, després de ser millor que tots els altres en aquestes dues setmanes, no podria fer front al monstre definitiu de la boxa amateur.

Ayoub Ghadfa Drissi El Aissaoui, recordin el seu nom. Malgrat la derrota final. El noi de Marbella, fill de la immigració, que va recórrer al kick boxing com a agafador a la societat per escapar del bullying que patia pels seus orígens i el seu sobrepès. D’allà, amb el pas dels anys, a la boxa i que Rafa Lozano, el seleccionador nacional, es fixés en ell i quedés enamorat per les seves virtuts per a aquest esport. No s’equivocava i la plata conquerida a París ho confirma.

Notícies relacionades

Haimar Zubeldia, enganxat al gràvel

Ana Carrasco: "Hi va haver moments en què vaig deixar de creure que podia continuar guanyant"

Dues medalles en boxa

I així es tanquen els millors Jocs de la història de la boxa espanyola, París com a fita referencial en la qual per primera vegada es van conquerir dues medalles, ja que a la plata de Ghadfa se suma també el bronze d’Enmanuel Reyes Pla. I tot i que no sumin al medaller els diplomes de Rafa Lozano Jr. i José Quiles, serveixen també per apuntalar l’herència que Rafa Lozano pare, plata a Sidney 2000, ha anat construint amb tanta cura com talent en els últims anys. Que dibuixa perspectives d’èxit de cara a Los Angeles 2028.