La decepció quadriennal

Com cada quatre anys, Espanya torna a mirar el medaller amb decepció després de disparar les expectatives a l’inici dels Jocs Olímpics. Un triomfalisme encoratjat fins i tot per Alejandro Blanco, exjudoka i president del Comitè Olímpic Español (COE) des del 2005. "La meva travessa és que passarem de les 22 medalles. Nosaltres fem un estudi i en els dos últims Jocs es va clavar", va afirmar abans de començar els Jocs. Espanya, que ha presentat 393 esportistes, ha acabat amb 18 medalles, una més que a Rio i Tòquio. Ha sigut 15è al medaller amb 5 ors, 4 plates i 9 bronzes. I a això hi afegeix 51 diplomes (9 quarts, 10 cinquens, 10 sisens, 7 setens i 5 vuitens).

¿Què explica l’optimisme de Blanco i d’alguns especialistes per pronosticar una collita tan abundant? Se sol agafar com a referencia el nombre de títols i podis en Mundials i Europeus, la primera de les quals és la competició més semblant als Jocs Olímpics quant a nivell. Però la realitat és que no hi ha res més exigent que els Jocs, als quals acudeixen tots els esportistes en la seva millor versió.

Les 22 medalles de què parlava Blanco són el llistó que es va col·locar a Barcelona 92, on es va fer una inversió en esport sense precedents i es va obtenir el millor resultat de la nostra història. Aquesta inversió es va canalitzar a través del pla ADO (Associació d’Esportistes Olímpics), unes ajudes a través de les quals les empreses van invertir gairebé 80 milions al llarg d’aquest cicle olímpic.

Aportació privada a la baixa

Després dels Jocs el pla ADO ha vist com molts dels patrocinadors rebaixaven la seva aportació i els esportistes es quedaven sense els recursos necessaris per competir. Des d’aleshores l’aportació privada no ha deixat de decréixer perquè l’esport, a més de posicionament a nivell d’imatge, no ofereix cap altre retorn. Si busquem un referent en el qual emmirallar-nos, mentre que Espanya, amb 48 milions d’habitants ha aconseguit 18 medalles, Austràlia, que amb prou feines arriba als 26, se n’endú de París 53.

Malgrat tot, utilitzar el medaller com a unitat de mesura de l’èxit o el fracàs de l’esport espanyol és un error. La realitat és que l’esport mai ha sigut una prioritat per al Govern actual. Ho demostra la inestabilitat institucional en què viu sumit durant el mandat de Pedro Sánchez. Des que el líder socialista va arribar a la Moncloa han passat quatre ministres de Cultura i Esports (Màxim Huerta, José Guirao, José Manuel Rodríguez Uribes i Miquel Iceta) i ara l’esport viu tutelat per la cartera d’Educació, sota el comandament de Pilar López Alegría. Hi ha hagut cinc presidents del CSD (María José Rienda, Irene Lozano, José Manuel Franco, Víctor Francos i José Manuel Rodríguez Uribes) i quatre directors generals d’Esports.

Notícies relacionades

Perillen els 100 milions dels seients VIP del FC Barcelona, claus per fitxar a l’estiu

Sense els peus a terra

La partida pressupostària del CSD el 2023 pujava a 375 milions, una inversió més baixa que a França o Itàlia. Per mirar d’equiparar-nos, i veient el descens de patrocini privat, es va idear un pa que ha vingut a suplir en certa forma l’ADO, el pla Team España. Projecte per al qual el que el Consell de Ministres va aprovar 50 milions en el trienni 2022-2024, uns 16 milions anuals fins a la celebració d’aquests Jocs de París. Un altre pedaç.

Tot això per maquillar una realitat irrebatible que explica que Espanya sigui intranscendent a nivell esportiu a l’escenari mundial: l’esport espanyol és amateur. En l’esport base no hi ha estructura ni entrenadors professionals. Són preparadors que cobren poc, quan no són voluntaris que tenen la seva feina i ho fan per amor a l’art. Sense aquest professionalisme en l’estructura és impossible implantar una cultura poliesportiva de què manca Espanya, un país on es paga per anar al gimnàs o per un monitor de pàdel, però no es veu bé fer-ho a un entrenador de nivell perquè dirigeixi una escola poliesportiva.