Pili Peña: "En aquests Jocs ens vam ajudar entre nosaltres"

Quan en un futur torni a veure les imatges del podi, amb l’or olímpic penjat al coll, s’adonarà que era de les que més exterioritzava la seva felicitat. Era una cosa per la qual feia moltíssim temps que lluitava.

La veritat és que volia disfrutar d’aquell moment. Estava com una nena petita, al·lucinant amb tot.

¿Què va pensar quan va acabar la final contra Austràlia?

En tota la meva família, que era darrere de mi a la grada. Volia mirar-los tota l’estona i fer-los partícip de tot això. Sempre van ser-hi presents, amb mi. També volia mirar als ulls les meves companyes. I riure.

Riu molt. Mentre algunes de les seves companyes ploraven, vostè el que feia era riure.

Era simplement felicitat. Crec que estava amb la boca oberta i tot. Flipant. Vivint el moment. Disfrutant-lo. Sí, només volia riure.

¿Què ha canviat respecte a altres vegades en què no es va arribar al desenllaç de l’or olímpic?

Hem continuat aprenent cada any, i hem fet cada vegada una cosa diferent. Sí que és veritat que sempre ens obcequem molt amb l’objectiu final. Sempre pensant en la medalla que volíem. ‘¿Què volem? Doncs una medalla d’or’. I visualitzant això. Volent això. Però si pel camí hi ha alguna cosa que no surt, t’ho posa més lluny. Aquest any vam intentar estar més pendents de l’aquí i ara. Ho vam fer cada dia. Amb els entrenaments, amb una concentració a Sierra Nevada, amb la preparació que vam tenir compartint entrenaments amb els EUA, amb el torneig d’Holanda, a Rotterdam... I no vam voler veure més enllà. Només l’aquí i ara. Ho vam voler donar tot. I ho vam fer cada dia. Una vegada en els Jocs, vam tenir moltíssima comunicació entre nosaltres, a l’aigua, fora de l’aigua... Crec que això també va ser clau per ajudar-nos. Qui millor que nosaltres per fer-ho.

¿Van fer molt grup?

Sí, tant dins com fora de l’aigua. Ens vam poder ajudar parlant. Perquè moltes vegades, tot i que ens coneguem molt, no ho deixes anar per la boca. I en aquests Jocs ens vam centrar molt en això, en la comunicació i a ajudar-nos. I també a pensar partit a partit, sense visualitzar el final. Va ser el que a poc a poc ens va portar a l’or.

És vostè a més la capitana. Té una ascendència emocional sobre la resta, especialment amb les joves. Martina Terré, als 21 anys, va completar una actuació memorable a la porteria.

Va ser increïble, increïble. Va estar a un nivell altíssim. Va ser superconstant. Una paret. A allò que no arribàvem nosaltres, ho feia ella. Va tenir una fredor i una seguretat tremendes que ens van ajudar perquè després, en atac, poguéssim ser més fortes.

Vostè hi és des del principi d’aquest camí. Al final, va arribar a la meta. ¿Ja està en pau?

Sí, ara una miqueta més tranquil·la estic [i torna a riure]. Després de tant temps...

Va estar en el Mundial de Barcelona que van guanyar el 2013. Les plates olímpiques del 2012 i 2021. I el cim de l’or en aquests Jocs.

Sí... Hi soc des del 2004. Han passat 20 anys.

¿Darrere del gran èxit hi ha hagut molt patiment i molt silenci?

És clar. De fet, hem arribat fins aquí per tot això.

Mentre anaven guanyant amb els seus clubs, amb la selecció, no se’ls va fer mai gaire cas.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Sí. Però nosaltres sempre vam centrar-nos a fer la nostra. Evidentment que ens agradaria que hi hagués moltíssima més visibilitat i el suport dels mitjans de comunicació amb nosaltres.

Ara potser els tenen. Però hi deu haver un punt d’injustícia.

Sí, la veritat és que sí. Però està clar que nosaltres hem continuat disfrutant fins al final, hi fossin o no. I crec que això és el que ens ha fet arribar fins aquí a dalt.