La Vuelta recorre les terres del gran Agostinho

Pels raïls dels tramvies ha sigut necessari portar la Vuelta lluny del centre de la ciutat trencant l’encant i la comunió entre els ciutadans i els esportistes. Les persones grans que s’atreveixen a rodar per les magnífiques carreteres portugueses són les que recorden les gestes d’Agostinho, tan gran sobre la bicicleta com ho va ser Eusebio, la pantera negra, xutant una pilota amb el Benfica o la selecció lusitana.

Joao Almeida, la figura local, quart en l’últim Tour, necessitarà sumar moltes victòries per poder entrar en la llegenda d’un corredor que va començar sent rival d’Eddy Merckx, que va córrer en el Bic de Luis Ocaña, que es va enfrontar a Bernard Hinault i que va acabar morint sobre la bici. Un gos se li va creuar a 300 metres de l’arribada de la cinquena etapa de la Vuelta a l’Algarve. Va ser el 30 d’abril de 1984. Agostinho es preparava per córrer el Tour per 14a vegada. Tenia 41 anys. Era fill de camperols nascut a Torres Vedras, a només una trentena de quilòmetres de Lisboa.

Falta de mitjans

Era corpulent, no gaire alt, dos anys va estar al front de Moçambic quan Portugal volia conservar les seves colònies. Deu dies en coma, clínicament mort, es va passar a l’hospital. El 1984 no hi havia helicòpters per traslladar els ferits greus per accidents i van haver de portar-lo a Faro en ambulància a través de 300 quilòmetres que van tancar la seva vida.

Era l’ídol que ben just recorden els nens, l’heroi de la Vuelta a Portugal, que es corre a l’agost i que es coneix com La Grandíssima. El van plorar com al ciclista del poble que va acabar vuit vegades classificat entre els 10 primers del Tour.

Sense la figura d’Agostinho difícilment hauria arribat la Vuelta a aquest país, ni tampoc es prepararia la primera contrarellotge, de 12 quilòmetres, des de la Torre de Belém fins a les platges d’Oeiras, quan el Tajo ja ha escrit allò de les nostres vides són els rius que donaran a la mar; tots temorosos del vent, sobretot a última hora de la tarda. Wout van Aert serà l’últim a partir per tancar a les 20.30 (una hora menys a Lisboa) l’estrena de la ronda espanyola, sense temor que la foscor sembri el caos com va passar l’any passat a Barcelona.

Aspirants

Al Portugal de finals dels 60, camí del 25 d’abril i els clavells als fusells, Agostinho ho guanyava tot; per descomptat, les contrarellotges, un triomf a què aspira avui Almeida, que corre a l’UAE sense Ayuso (Juan), que al final va ser baixa en l’equip, tot i que de fet mai va tenir la Vuelta en les seves oracions. El corredor alacantí nascut a Barcelona va voler apuntar-se a la carrera, però ja n’hi havia vuit de seleccionats en el seu equip. ¿A qui treure? Va ser el dilema que va tancar la seva participació en la ronda espanyola.

Notícies relacionades

Flick vol veure contra el Betis el Barça que va torturar el Madrid

Populisme del bo

Més fàcil ho ha tingut, en canvi, Carlos Rodríguez. Va emmalaltir en l’última setmana del Tour, quan diversos membres del pilot tenien símptomes de covid i les mascaretes es van desenterrar en la ronda francesa. I va ser allà, a França, que el ciclista andalús va comunicar a l’Ineos que no estava content amb el seu paper en la ronda francesa i volia treure’s "l’espineta" en la Vuelta. El conjunt britànic, a diferència de l’UAE, no tenia tancada l’alineació. "No sé com estic perquè és la primera vegada que encadeno dues grans voltes, però soc ambiciós i vinc a lluitar per la victòria".

Ànsies exterioritza també Enric Mas, que recobra en la Vuelta l’agudesa que li falta en el Tour. És el líder del Movistar, amb Nairo Quintana com a lloctinent, el corredor colombià que es va endur la ronda espanyola en un llunyà 2016. "He treballat –diu Mas– des del Tour per guanyar la Vuelta i em veig capacitat per lluitar per la samarreta vermella", la que distingeix el primer de classificat d’una ronda espanyola en què Agostinho va acabar segon el 1974.