Què li passa a aquest nen

Quan estava a punt de fer totes les coses que havia ajornat fins que acabés la Lliga, va començar l’Eurocopa. Quan estava a punt de fer totes les coses que havia ajornat fins que acabés l’Eurocopa, van començar els Jocs Olímpics. I quan el meu propòsit no podia ser més ferm, quan aquesta vegada de veritat havia de ser la bona, resulta que ha començat una altra vegada la Lliga.

Els Jocs Olímpics m’agraden més que la Fanta de Taronja perquè soc un típic nen de Barcelona 92. La nit d’aquella cerimònia de cloenda vaig donar un ensurt de mort a la meva família. Estava assegut en un racó del sofà, mirant la tele amb el meu silenci característic, quan van aparèixer les llàgrimes. Vaig plorar fent sorollets, vaig plorar atrapat per una pena creixent que tirava cap al desconsol, vaig plorar i vaig plorar i els meus pares, els meus oncles i la meva àvia van recordar la meva presència, alterats, de sobte.

Però què li passa a aquest nen. Està plorant aquest nen. Per què no parla aquest nen. Li fa mal alguna cosa a aquest nen. Està mig tonto aquest nen.

Aquest nen era jo amb nou anys plorant de pena, plorant perquè s’acabaven els Jocs Olímpics i plorant d’una manera potser absurda, però també honesta. A llàgrima viva.

Han passat dècades i podria dir que els Jocs Olímpics és l’únic que em continua agradant d’una manera tan plena, i tan neta. I allò de la neteja té mèrit perquè continuo entrant a Twitter, que igual va canviar de nom a X perquè cubell de merda monetitzada ja estava registrat a la registreria.

D’alguna manera, hem passat de disfrutar molt amb coses que ens agradaven més aviat poc (la Superbowl, els Oscars, Eurovisió, tot això), a mirar de continuar disfrutant amb unes altres coses que ens agraden molt (el futbol, els Jocs Olímpics, etcètera) malgrat el femer malintencionat d’X, i ara ja no ploro, però també fa una mica de peneta.

El cas és fugir dels que volen treure el pitjor de nosaltres i alhora treure aquest altre pitjor de nosaltres, més inofensiu. X encara m’ha servit per comentar quantes vegades ens ha salvat un Camello quan semblava que la festa s’havia acabat, com a la pròrroga del França-Espanya; o per compartir el cartell d’Alcarràs i dir que feia hora i mitja que la veia sense que hi aparegués ni una raqueta ni una pilota de tennis; o per apuntar que el millor de Jon com a golfista és que recorda cadascun dels racons del camp: vet aquí la famosa memòria Rahm.

Però què li passa a aquest nen. Està mig tonto aquest nen. Per què tuiteja aquest nen.

Per molt temps que passi, els Jocs Olímpics també conserven la fascinació del desconegut. Intueixo que no soc l’únic que no sap qui va guanyant un combat de boxa, ni qui té avantatge quan cauen els dos del judo, ni qui va corrent a la marxa. De les notes del salt de trampolí, de la gimnàstica o de la natació artística ni en parlem, però és igual. El misteri ens convida a l’exercici de fe.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Tot és possible durant les setmanes olímpiques. De fet, aconsegueixen que jo sigui feliç matinant per veure el triatló, el bàdminton o l’esgrima, on pel que sembla el trash talking consisteix a anomenar malandrí el rival, una injúria punxant i precisa.

Però bé. Com vam aprendre el 1992, tot s’acaba. Torna la Lliga, torna l’odi al despertador, torna la procrastinació, torna aquesta columna i torna la rutina.