La lluita interminable d’un club de futbol femení

En els set anys que fa que dura el projecte han viscut en vuit instal·lacions diferents. "És una bogeria perquè tens la credibilitat de les famílies i tens la credibilitat de les nenes, que no se’n volen anar, però no tens credibilitat per a l’Administració", afirma Soraya Chaoui, presidenta del club. "Hem hagut de fer malabars temporada rere temporada per donar cabuda a tota la demanda. I malgrat ser el club nòmada de Barcelona, no deixem de créixer, i crec que tenim un volum prou notori perquè s’asseguin a parlar amb nosaltres en una taula", assenyala la dirigent, que també lidera el projecte del Seagull, que també passa per un moment complicat.

"La sensació és de menysteniment total. Al principi aquesta secció, aquest esport, no els importava; per tant, ens deixaven fer, però que no molestéssim gaire, i ens donaven l’espai residual perquè no érem rellevants, no érem importants i tampoc tenim tant volum per tenir-nos en compte. Després, quan comences a funcionar i veuen que el volum és prou interessant, comença a interessar la gestió, no de l’activitat, sinó del lloguer d’usos. Estem parlant que l’any passat vam arribar a pagar fins a 40.000 euros de lloguers i l’anterior més de 50.000 perquè vam haver de buscar una instal·lació privada. Això sí que els interessa perquè al final és un negoci. I ara com que no hi ha tantes quotes perquè la natalitat a Espanya ha baixat, aquestes quotes del masculí que no tinc les he de cobrir amb les nenes. Llavors ara sí que m’interessa el teu projecte", explica Chaoui.

Sense camps ni horaris

Els més de 20 equips de la WSS estaven a punt per a la pretemporada. Quedaven uns dies per arrencar una nova campanya, però faltava el més important: horaris i camps per entrenar-se. L’última instal·lació que anomenen casa són els camps de futbol de la Vall d’Hebron, gestionats per la Fundació Marcet. "Se suposa que qualsevol escola de futbol, qualsevol entitat esportiva, tindria més o menys els horaris cap a finals de juny per poder-se organitzar", indica María Ramos, coordinadora de futbol 7 i segona entrenadora del juvenil A.

Notícies relacionades

LeBron, el rei que no es desgasta

"Mai et fiïs d’algú que no riu"

"Al juny no ens va arribar res. Passava el juliol i ens van oferir propostes, però desorbitades, que no tenien sentit per a les nenes. Entrenaments molt tard, no podíem donar cabuda a nenes que tenien 10 o 11 anys: era impossible. Hem estat intentant gestionar-ho de la millor manera possible i finalment ens han donat uns horaris fa tres o quatre dies", assenyala sobre la gespa del camp de la Vall d’Hebron. Unes setmanes complicades que han culminat amb les més de les seves 20 futbolistes amb les botes posades malgrat que hi ha famílies que se n’han anat per la incertesa.

L’objectiu de la Women’s ha sigut lluitar contra això. Donar aquest espai protagonista a les nenes per descobrir aquest esport que fa anys que és reservat per a ells. "És una cosa que totes hem sentit que faltava quan jugàvem de petites. No ens feien gaire cas", afirma la María. Des de les més petites fins a les seves futbolistes, que voregen els 17 anys i han viscut (per sort) una realitat molt diferent que la de les seves entrenadores i entrenadors. "El pretext del projecte és el futbol com a excusa per ajuntar totes les nenes. I va més enllà", indica Chaoui. Malgrat els problemes, la il·lusió continua intacta. Les més de 200 futbolistes que porten l’escut de la WSS a la samarreta se senten a casa en una entitat que no només les escolta, sinó que les posa com a prioritat. Escoltar, aprendre, jugar i disfrutar. No necessiten més.