Roglic evidencia que està de Vuelta i es vesteix amb el jersei vermell

Primoz Roglic és el ciclista del somriure etern, el que vol viure la Vuelta dia a dia, partit a partit es diria si això fos futbol en comptes de ciclisme, i també el que no amaga les cartes, posa el seu equip a treballar amb força, sense estalviar energia, perquè els seus companys suïn més que la resta dels contrincants. Com ahir a la comarca extremenya de La Vera, on el termòmetre va arribar als 40 graus, abans d’enfrontar-se al ciment del pic Villuercas.

Ja és líder de la Vuelta perquè Wout van Aert es va desentendre del jersei vermell. Ja va primer perquè el seu equip, que es diu Red Bull des del Tour, va posar la carn de la carrera a la graella de la carretera amb el pebre vermell de la zona, per descomptat picant. Va buscar les pessigolles sense importar-li que tots veiessin que quan ni Pogacar, ni Vingegaard, ni Evenepoel estan actius, a ell difícilment ningú el frena, malgrat que va veure un dels millors Enric Mas mai vist a la Vuelta, amb un Mikel Landa que no va trair les paraules pronunciades a Lisboa, d’on va sortir la prova, a l’assegurar que ell era aquí per intentar guanyar.

Roglic va moure la Vuelta i, com si fossin fitxes de dòmino, alguns dels rivals van anar caient al mostrar que no estan fins per començar a cedir un temps que serà complicat recuperar. Va guanyar l’etapa en un estrany esprint amb el belga Lennert van Eetvet, que va aixecar un braç quan creia que aconseguiria un triomf que encara tenia molt lluny.

Tres quilòmetres duríssims

Sota la tirania del ciclista eslovè, la Vuelta va patir una escabetxada en tres quilòmetres de rampa de garatge, on els vells cotxes haurien de posar la primera per superar l’obstacle i on també es calava alguna moto de l’organització. Van ser tres quilòmetres terribles abans que els dos últims a meta, pujada pura i dura, gairebé van semblar una autopista amb tota la prova fragmentada en múltiples pilots.

Roglic va anar a la seva, a buscar les pessigolles i a aconseguir precisament el que va aconseguir: vestir-se de líder, perquè tradicionalment, tot i que al final acabi guanyant, pateix molt en les rectes finals de les carreres de tres setmanes. Va descobrir que principalment s’haurà de preocupar de tres rivals, dos espanyols, Mas i Landa, i un portuguès que recorda Abraham Olano i es diu Joao Almeida. Com feia el ciclista guipuscoà en els seus anys de glòria, sembla que es despengi, tot i que tan sols cedeixi uns quants metres, que es regula, que enllaça al final i que es col·loca segon de la classificació general per distingir-se ja com a líder del conjunt UAE.

¿Per què no hi ha Ayuso?

I aquí ve una pregunta: ¿què fa l’equip de capital àrab sense Juan Ayuso a la Vuelta? Perquè, la veritat, vist això sobre el cel de Guadalupe, el ciclista espanyol hauria sigut més una benedicció que un destorb per al conjunt de l’absent Pogacar.

Ells sabran, perquè Adam Yates, principalment, ja va cedir abans del previst, igual com Richard Carapaz, líder de l’EF, antic lluitador en generals de grans voltes i que s’està quedant com un bon conqueridor d’etapes però bastant allunyat dels llocs d’honor.

Notícies relacionades

BCN espera un ple total en l’adeu de Belasteguín en les Master Finals

El rècord d’11 triples d’Obst destrossa el Barcelona

Tampoc va estar fi Carlos Rodríguez, que es va despenjar a l’infern del ciment ratllat on pujava a deu per hora per perdre 51 segons en el cim del pic Villuercas. Però sí que van oferir moments de llibertat i confiança Mas i Landa, cada un a la seva manera. "He estat al meu lloc", va respondre el mallorquí del Movistar quan se li va preguntar per la seva actuació. Va travessar la meta en el mateix temps que Roglic. Landa, en canvi, va anar de menys a més, perquè les rampes de garatge prefereix pujar-les amb cotxe per reaccionar amb l’asfalt bo. Landa va arribar des de darrere i va fer l’inesperat per aixecar el públic de les cadires i els sofàs.

Va atacar i va anar a buscar la victòria d’etapa sabedor que en un esprint de set corredors només podia arribar l’últim, que és el que va passar, per darrere de Roglic, Van Eetvelt, Almeida, Mas, l’austríac Gall i el nord-americà Riccitello, que corre en un Israel que tapa el nom del país als cotxes, i els mallots. "He disfrutat perquè no sabia com estava", va admetre Roglic. Doncs està bé. No n’hi ha cap dubte. Per això ja vesteix de vermell.