Mas i Landa, les cartes per trencar el malefici espanyol en la Vuelta

El ciclisme espanyol fa que està anys sumit en els dubtes al pedalar en una espècie de terra de ningú on els joves apunten a grans gestes, però sempre acaben punxant. En aquestes condicions, la Vuelta supera el Tour perquè a les carreteres espanyoles, per caloroses que siguin, els corredors locals sempre acaben destacant més que a les franceses on, per desgràcia, no s’entreveu cap guanyador nascut al sud del Pirineu en un futur immediat.

En canvi, en aquesta ronda espanyola hi ha dos ciclistes -Enric Mas i Mikel Landa– que tenen davant de si una oportunitat que difícilment tornaran a trobar per trencar una mala ratxa de victòries locals que mai s’havia produït des de la primera Volta del 1935.

Si no es trenca la mala sort d’aquí al 8 de setembre, quan l’aventura ciclista acabi a Madrid, farà deu anys que no hi ha un triomf espanyol. Mai s’havia donat un període de tanta sequera, des que Alberto Contador, l’últim gran heroi del ciclisme local per a rondes de tres setmanes, va conquerir la Vuelta al davant de Chris Froome el 2014. Sol, entre el 1991 i el 1998, en els anys de domini suís amb Tony Rominger i Alex Zülle, s’havia produït un període d’escassetat semblant a l’actual.

Creixement internacional

No obstant això, durant aquests últims deu anys la Vuelta ha crescut internacionalment com mai havia fet abans, amb la presentació en societat de Tadej Pogacar (tercer el 2019), el triomf del 2022 de Remco Evenepoel i la segona plaça de l’any passat de Jonas Vingegaard autoritzant el triomf final del seu company Sepp Kuss que sense el seu beneplàcit i el de Primoz Roglic, tres triomfs en aquest període d’escassetat espanyola, mai s’hauria donat.

En aquests deu anys s’ha aconseguit que la Vuelta deixés de ser una carrera d’exaltació espanyola, on els estrangers, tret de comptades excepcions, s’excitaven més aviat poquet vivint episodis d’èpica nacional que haurien fet les delícies del gran Benito Pérez Galdós. En aquest context, Vingegaard hauria corregut ara la Vuelta si la seva dona no sortís de comptes la setmana vinent, mentre que Pogacar ja ha anunciat que l’any que ve s’apuntarà a la cursa després del Tour, així que ja tenim anotat el nom del guanyador de l’edició del 2025 si compleix la seva paraula.

¿Què hi trobem ara? Doncs l’escenari possiblement més obert des del 2014 perquè un espanyol torni a guanyar la Vuelta, sobretot per dues qüestions: la principal, Roglic, que és el gran favorit, ha patit enormement amb l’esquena durant les dues etapes d’ascensos llargs, dijous a Yunquera (Màlaga) i diumenge a la serra granadina. Una fractura de vèrtebra, tot i que sigui petita, no es cura disputant al màxim una carrera ciclista de tres setmanes com la Vuelta.

I la segona és que la resta dels candidats estrangers ofereixen dubtes reals que siguin capaços de pujar el 8 de setembre a dalt de tot del podi de Madrid. Ben O’Connor, l’actual líder australià, està renyit amb els ascensos curts i explosius que arribaran la tercera setmana amb el Cuitu Negru asturià; i tant Richard Carapaz com Adam Yates no donen garanties que estiguin ubicats en la baralla pel jersei vermell.

Notícies relacionades

La festa dels esports urbans

Alonso va enviar missatges a Newey perquè anés a Aston Martin

És aquí on ressalta, sobretot, la figura d’Enric Mas, absolutament renyit amb el Tour, però que es converteix en estrella quan disputa la Vuelta, en què ha sigut tres vegades segon (2018, 2021 i 2022). Diumenge va aconseguir desfer-se de Roglic, que ascendia per les llargues i caloroses costes de Granada coixejant per culpa de l’esquena. I tot i que quedi el dubte de si el va deixar escapar perquè sabia que el capturaria en el descens a meta, el mallorquí mai havia sumat tant temps guanyat sobre Roglic en una pujada.

Landa, fins al final de Vuelta del 2023, mai s’havia sentit atret per aquesta carrera. Fins i tot semblava que defugia disputar-la, esgotat per les batalles d’Itàlia i França. En canvi, si està connectat i amb bona cobertura a la Vuelta anirà de menys a més per convertir-se en un perill sobre la bici durant la tercera setmana d’una prova viva i vibrant en les 12 etapes de competició que queden.