Sergio Garrote: "L’esportista discapacitat ha de fer el doble"

El Govern va aprovar l’equiparació econòmica dels premis olímpics i paralímpics. ¿Què significa això per a vostè?

Significa que aquesta igualtat i equitat al món de l’esport estan arribant. Era necessari. Discapacitat o no discapacitat, ets un esportista d’alt nivell igual. Tenir una discapacitat no et fa menys, potser fins i tot al contrari, perquè has de fer el doble d’esforços per intentar arribar al mateix. La part econòmica és important, però posaria en el mateix valor que el que representes com a atleta paralímpic hauria de ser igual que l’olímpic. Queda molt bé dir que farem una societat més igualitària, però cal creure-s’ho i treballar-hi.

Reivindica que vostè és ciclista.

Soc ciclista, sense adjectius. No m’agrada qualificar-me com un ciclista amb discapacitat o paralímpic. El meu esforç no mereix menys ni més que el de qualsevol altre ciclista.

¿Com l’ha ajudat l’esport després de l’accident?

L’esport m’ha ajudat en tots els aspectes de la meva vida. Sobretot m’ha ubicat en el món, m’ha ajudat a nivell comunicatiu i a obrir diferents portes que abans es tancaven. També, és clar, en la part econòmica i a ser millor persona, més empàtic, disciplinat i exigent amb mi mateix.

S’hi ha hagut d’esforçar més que els altres.

La meva bici és més cara que la d’un professional. Ser esportista amb discapacitat, tot i que esportista d’alt nivell com qualsevol altre, sí que requereix un component de més dificultat, en els esforços econòmics i en l’esforç que fa qualsevol esportista en la seva contínua renúncia a moltes coses.

¿Què fa que valgui la pena?

Rebre el premi de la medalla. Això fa que, quan mil i una vegades se t’ha plantejat al cap rendir-te, no ho facis i continuïs endavant.

Després d’aconseguir l’or a Tòquio, afònic, deia que la medalla era la culminació de tota la feina.

El món olímpic i paralímpic ens ofereix aquesta visibilitat mundial cada quatre anys, i l’has d’aprofitar al màxim. Treballes dia a dia durant aquest cicle, fins que arriba el dia definitiu. Fas la teva feina i, si surt bé, et sents com al cim de la muntanya; quan et veus dalt és quan dius: ho he aconseguit, he fet el millor pla i la millor estratègia per arribar fins aquí.

Ha guanyat moltíssimes curses, però també ha patit derrotes. ¿Com les ha gestionat?

Les curses es guanyen o es perden, però sempre se n’aprèn, tant en la derrota com en la victòria. I si mantens això com un pilar ferm, aquest aprenentatge que et dona perdre l’utilitzes per ser millor en la pròxima cursa. Quan guanyes, ets el que té tot el que els altres volen aconseguir, i això et genera certa incomoditat i genera moviment per no mantenir-se a la zona de confort. Més que guanyar, el més difícil és mantenir-se allà.

¿Guanyar li resulta incòmode?

Sí, molt incòmode. Guanyar es redueix al moment que passes per la línia de meta, però s’esfuma ràpidament i comença el compte enrere fins a la pròxima cursa, on poses en joc una altra vegada aquesta victòria i t’has de continuar planificant perquè torni a sortir bé.

¿Quin valor té la família?

Ells són el 50%. La meva dona [Marian] és un puntal. Sacrifica part del seu temps i de la seva vida perquè jo continuï fent pedals. Sense la família no hauria sigut capaç d’aconseguir gran part del que he aconseguit.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Va patir problemes de salut mental.

En ocasions, la ment et pot jugar una mala passada. Igual que cuidem el nostre cos, hem de cuidar la nostra ment. En el seu moment vaig demanar ajuda i estic molt agraït a tot el col·lectiu mèdic que ha treballat amb mi per tornar-me la meva essència d’esportista i la d’ésser humà.