Aquest equip té ànima
Sí, d’acord, era Vallecas. Veurem quants guanyen a Vallecas, veurem quants remunten a Vallecas. El Barça va remuntar, i bé, fins i tot amb el VAR (o qui sigui) en contra. I això té molt mèrit. Massa.
Dani Olmo celebra el segundo gol durante el partido de fútbol entre Rayo Vallecano y Barcelona. /
Aquesta part de la gent blaugrana a qui tant li fa la ruïna del club, l’estil de governança tan vergonyós que dirigeix Joan Laporta, la necessitat que algú es lesioni de gravetat per poder inscriure els nous fitxatges (ja va passar l’any passat), la fugida de tots (o gairebé) els executius del club, l’escassíssima, perdó, nul·la, transparència promesa i, fins i tot, les mentides dites sobre el fitxatge de Nico Williams o la continuïtat dels Joao, està contenta perquè l’únic que volen és guanyar, és estar al davant del Reial Madrid i que Lamine Yamal llueixi, se senti, es vegi molt millor que Kylian Mbappé.
El que va passar ahir a la nit a Vallecas, un camp molt exigent i una afició portentosa pel que fa a l’empenta que proporciona al seu equip, és la viva demostració que la ciutat esportiva Joan Gamper no té res a veure amb les oficines de l’Spotify Camp Nou, ja que l’exèrcit que comanda Hansi Flick sí que es comporta com un autèntic grup de professionals, molt distants del que passa als despatxos, on es mouen, per cert, els executius de l’auditoria Grant Thornton, de qui vaig escriure l’altre dia i que continuarà sent, ja ho veuran, tema recurrent les pròximes jornades.
El vestidor no té res a veure amb la llotja. Flick no té res a veure amb Laporta. Aquests nois, tots, des del míster alemany fins a l’últim reforç del quadre de físios, s’han compromès a deixar-hi la vida, perdó, el físic, per tirar això endavant. Si alguna cosa té aquest equip és força. Si alguna cosa li sobra a aquest conjunt és ànima. Si alguna cosa farà aquest conjunt és lluitar fins al minut 100, com ahir a la nit, per guanyar els partits.
Jugaran més o menys bonic, però com que per a molts la bellesa més gran és guanyar, aquest Barça guanya, de tres en tres, de nou en nou. I per això és líder solitari. Però aquest equip, aquests nois, no només tenen això, tenen grans futbolistes. Aquest Olmo (em sap greu, Christensen, però era necessari que jugués com més aviat millor aquest ros prodigiós), aquest Yamal fantàstic i, des que van arribar els de la força, aquest equip que ho té tot mesurat al gimnàs, Pedri està per jugar 90 minuts cada dos dies i, fins i tot, per aixecar-se quan li donen una puntada de peu.
Però aquest equip a més de la força, el desplegament, el sacrifici i, per damunt de tot, la fe, la confiança en els nens, hi posin a qui hi posin, tots, tots, té un entrenador que no s’inquieta, que no es posa nerviós, que no crida, que no salta, a qui no amonesten, que confia cegament en els seus, fins i tot quan l’àrbitre, o el VAR, o ves a saber qui, li anul·la el gol del triomf. Tornarem a fer-ne un altre, va pensar.
Notícies relacionades¿Per què? Perquè Flick no vol excusa, perquè Flick sap que els seus continuen insistint, continuen corrent, tenen corda per a estona i, sobretot, insisteixo, fe, ànima, desig, gana, il·lusió. No està bé, no, comparar aquest teatre, aquest escenari, aquesta obra amb la de l’any passat, però salta a la vista que aquest equip ha enganxant la culerada, fins i tot quan pateix l’ensurt que es va emportar, al minut 100, en què es va endevinar l’empat.
Ningú va dir que seria fàcil guanyar. I encara menys tal com està el club.
