El ciclista Ricardo Ten obté la primera medalla per a Espanya

Primer dia, primera medalla. Ricardo Ten Argilés, 49 anys. Amb només 8, va patir cremades al 75% del cos que li van fer perdre els dos braços i una cama. Malgrat això, mai va pensar a apartar l’esport de la seva vida i la seva primera gran preocupació no va ser cap altra que la de poder tornar a pujar en una bici.

A París, el valencià suma els setens Jocs Paralímpics, tot i que no sempre competint en ciclisme. Després del fatal accident, Ricardo es va refugiar en l’esport i, en especial, a la piscina. Va començar a nedar i va trobar a l’aigua el gran aliat per continuar lligat a l’esport. Durant dues dècades va forjar la seva llegenda a les piscines amb més de 40 medalles internacionals, tres ors, una plata i tres bronzes en cinc Jocs Paralímpics. Però després dels jocs de Rio alguna cosa es va apagar al seu interior. La motivació per continuar nedant havia arribat a la seva fi fruit d’uns resultats que no arribaven a les seves exigents expectatives.

La cita del 2016 semblava ser l’última en la seva carrera, fins que, de nou pujat en una bici, va tornar a trobar la il·lusió. La seva insaciable fam competitiva el van portar a alçar-se entre els millors de manera immediata i, malgrat que ni ell mateix sabia com ho havia aconseguit, el fet era que estava preparat per tornar a competir per les medalles a Tòquio.

En persecució

A més, ho va fer amb el plus de ser l’abanderat espanyol. Va quedar quart en la persecució, va guanyar un bronze en la velocitat per equips i va patir un esvaïment per un cop de calor quan acariciava la medalla en la crono. Un contrast de sensacions que li van deixar amb un sabor inconformista i amb la cita de París ja entre cella i cella.

A la capital francesa arribava amb la idea d’emportar-se un metall, amb el gran objectiu posat en la contrarellotge del dia 4. Però llavors, Ricardo haurà saldat aquesta meta. En la seva primera gran prova, els 3.000 metres en persecució C1, Ricardo es va envalentir i malgrat l’incontestable domini dels xinesos en la classificatòria, va obtenir el tercer millor temps i una plaça a la final pel bronze.

Com mai

Notícies relacionades

La festa dels esports urbans

Alonso va enviar missatges a Newey perquè anés a Aston Martin

"Donaria els mallots arc de Sant Martí que fessin falta per poder veure’m a dalt de tot del podi a París, somio això, aquesta medalla individual com a ciclista", apuntava abans de la cita a la capital francesa. De moment, l’or continua sense caure, però després de superar l’alemany Senska a la final, el bronze ja no l’hi treu ningú. Va volar com mai per la pista del Velòdrom Nacional de Saint-Quentin-en-Yvelines i va donar a Espanya la primera medalla el 2024.

La primera, que d’entrada ningú esperava, i que vaticina uns Jocs per sobre de les expectatives generades. Amb la natació a la ment i la velocitat al cos, Ricardo quedarà ja per sempre com el primer medallista espanyol a París.