Roglic dona un cop d’autoritat a la classificació de la Vuelta

Va tenir Nairo Quintana de gregari, sense que li caiguessin els anells de guanyador de la Vuelta i el Giro, podi al Tour. Va tornar el vell Movistar, quan Alejandro Valverde era el líder i el petit escalador colombià rodava per les carreteres del món com una de les grans estrelles del pilot. Tiraven camí d’Ancares, una paret més que un port, posaven ritme a un pilot que anava retardat de la fuga habitual perquè Enric Mas se sentia pletòric, veia que era el seu dia, que podia ser el protagonista d’una etapa en què Primoz Roglic va ser l’escollit, el que va donar un cop d’autoritat; sec i amb aires de guanyador final.

Massa debilitat va mostrar-se Ben O’Connor, encara líder, però amb una diferència d’1,21 minuts que es presenta molt vaga si es miren, per començar, les etapes de demà al Coitu Negru i la de dimarts en la llegenda dels llacs de Covadonga: el mallot vermell ja està tocat, amb vies d’aigua per tot arreu, tot i que es resisteix a enfonsar-se en l’oceà de la general.

Campi qui pugui

Mas va voler i no va poder. No hi ha gaire més per justificar. Tàcticament no es va equivocar i va tenir a l’equip al costat quan el va necessitar perquè en els últims cinc quilòmetres, on va començar la paret d’Ancares, era un campi qui pugui, perquè a 12 quilòmetres per hora és impossible fer grans diferències si no hi ha un enfonsament com el del Titanic.

Les parets tenen aquestes coses. Són diferents dels ports clàssics, on l’estrella del pilot impulsa la bici a velocitats de 25 quilòmetres per hora que marquen el caos si per darrere es pateix. És el que va fer, per exemple, Tadej Pogacar al Plateau de Beille, una muntanya de les habituals, de les de tota la vida, de les que han entrat en la història del ciclisme.

Mas va tenir un mal dia, ho va reconèixer després de superar ranquejant la paret d’Ancares. "Espero que només hagi sigut un mal dia perquè m’he sentit buit, tot i que l’objectiu continua sent el mateix". La meta, afirma, continua fixada a guanyar la Vuelta, però, certament, se li va posar molt complicada, perquè no només va perdre 58 segons en relació amb Roglic, sinó que en va cedir 14 a Mikel Landa, que ja amenaça la tercera plaça del mallorquí en la general, i 23 a un Carlos Rodríguez que comença ressorgir quan la cursa arriba a l’hora de la veritat.

Landa és una altra cosa. Sempre ve per darrere. Sap que no pot acarnissar-se amb Roglic, perquè si ho fa està perdut i, com si fos una formigueta, va esgarrapant temps per estar ben situat per si se li presenta l’oportunitat amb tot el que queda de Vuelta, que encara és molt.

Ancares, pel vessant lleonès, antiga terra de miners, pobles oblidats, no havia sigut mai testimoni de la Vuelta, amb les carreteres compartint frontera amb Galícia. Eren pocs, però tots es van deixar veure. Van veure dues carreres. La davantera va estar sempre encapçalada pel festival de Wout van Aert, ara líder de classificació dels punts i la muntanya, que es va passar el dia divertint-se i posant en perill una escapada en la qual anava Marc Soler i que va arribar a comptar amb més de 15 escandalosos minuts de diferència amb el pilot. Això no pot ser. No és admissible en una cursa de tres setmanes com la ronda espanyola.

La fuga del dia

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Entre els escapats va triomfar un veterà ciclista canadenc que es diu Michael Woods, que sabia el que significava guanyar al Puy de Dome, que té 37 anys i que com tants d’altres viu a Andorra.

Molts matins, quan puja al podi de la presentació dels equips a la zona de sortida, sent els xiulets d’alguns aficionats que no estan d’acord amb la seva esquadra, patrocinada per Israel, tot i que amb prou feines mostrin el nom, que es veu molt poquet en el mallot, i que s’ha esborrat de cotxes, autocars i autobús. "És un desafiament córrer amb aquest equip, però nosaltres mantenim la moral i ens centrem en la competició". Millor no mullar-se. Qui paga, mana.