No t’importa gaire

Després de dues punxades en dues sortides, amb les estrelles sense sintonia i a punt d’una crisi catedralícia, el Reial Madrid necessita una persona: JO.

Res, és broma. En realitat, òbviament no. El necessitat sempre soc jo. Vaig llegir fa poc que uns científics han descobert que la vellesa no és una qüestió progressiva, com es pensava, sinó que existeixen uns moments determinats en què fa salts de gegant. No sé si tenen raó o no, però la teoria em va semblar d’allò més versemblant veient el sorteig de la nova Champions. De cop em van caure uns quants anys.

Perquè no tinc gaire idea de com funciona la nova Champions, però el pitjor no és això. El pitjor és que no tinc cap ganes ni intencions d’assabentar-me de com funciona la nova Champions. No entenia gairebé res i la vida és massa curta per llegir els manuals d’instruccions. Al contrari del que pensava en la meva joventut, es pot viure sense saber com funciona la Champions i quin davanter ha fitxat el Rayo Vallecano. Ja me n’assabentaré tard o d’hora, per inèrcia, i si no me n’assabento ja l’hi preguntaré al meu fill, que per a això estan els fills, per a això convé tenir-los a mà. Perquè un dia ets jove i l’endemà ets la teva mare preguntant a quina hora es juga el partit de la Champions.

Novetat o canvi

A quina hora serà, mama, a la de sempre (ara crec que no, però hauria de consultar-ho).

El mateix em passa amb tot el que fa olor de novetat o suposa un canvi: d’entrada, interès mínim. El mateix em passa amb la majoria de fitxatges d’aquest estiu, que en sap més que jo qualsevol nen. És fins i tot bonic posar a la tele un partit i assabentar-te de sobte que Munir està al Leganés o Cillessen a Las Palmas. És una cosa així com trobar-te pel carrer un amic de l’escola que fa temps que no veus i no t’importa gaire, però t’alegra perquè és viu i més o menys està bé. Després se’n va i ja te n’oblides fins al pròxim cop, i en paus, cadascun per la seva banda.

Perquè n’hi ha alguns que amb això dels fitxatges s’atabalen massa. Al principi de l’estiu, al juliol si fa o no fa, el meu equip estava a punt de començar els entrenaments de pretemporada i encara no havia fitxat cap futbolista. Vaig sortir una nit a fer un volt i em van preguntar tant si fitxarien algú, que vaig arribar a pensar que de debò creien que als responsables del club se’ls havia oblidat que havien de fer una plantilla de cara a la temporada vinent, que el president, el director esportiu i la resta de la secretaria tècnica no recordaven que a l’agost ja començava una altra vegada la Lliga.

Gràcies als seguidors

Notícies relacionades

La seu espanyola del «líder mundial en connectivitat» que serveix el Barça és un domicili particular del barri de Sant Andreu

El jutge condemna a 18 mesos de multa Rubiales pel petó a Jenni Hermoso, però l’absol de coaccions

Però va començar la Lliga i teníem plantilla. Segurament, gràcies als seguidors que demanaven fitxatges als comptes oficials del club a Twitter, a Facebook i a Instagram cada nit, cada tarda i cada dia. Si no arriba a ser per ells, potser se’n descuiden.

Es parla molt dels que ho deixem tot per a l’últim dia, però poc dels que ho volen tot ja, el primer dia. I ara no estava pensant en això de Mbappé amb els madridistes, tot i que podria.