L’‘efecte Flick’ fa despertar el Barça immediatament

Un equip amb ànima i cames.

És el mateix Barça de la passada temporada. Els mateixos jugadors. 10 dels 11 que van formar l’onze inicial que va aixafar el Valladolid ja estaven amb Xavi. És més: nou haurien sigut titulars amb el tècnic de Terrassa (Ter Stegen, Kounde, Pau Cubarsí, Iñigo Martínez, Balde, Pedri, Lamine Yamal, Lewandowski i Raphinha). A Marc Casadó també li va obrir el tècnic de Terrassa la porta de l’equip. Dani Olmo representa l’única cara nova. Però el Barça juga diferent. Manté una estructura d’atac asimètrica –la banda dreta és propietat exclusiva de Lamine Yamal; l’esquerra queda lliure perquè voli Balde–, però el gran canvi rau en el joc interior.

Allà es mouen Pedri (recuperant la versió del Pedri de Koeman que va enamorar Messi), Olmo, Raphinha, units pel dinamisme. És un equip amb vitalitat, energia, fins i tot en els petits detalls, que van més enllà del joc. Una puntada de peu de Mario Martín sobre Lamine (m. 83, llavors 6-0) va desencadenar que Fermín liderés, amb Raphinha, una protesta comuna dels blaugrana, i Ter Stegen va abandonar la porteria fins i tot per recriminar el gest al migcampista val·lisoletà.

"Hi ha una gana especial", va confessar Flick. I no només parlava de futbol. Té, a més, cames perquè acaba els partits en l’àrea rival. "Gràcies a Deco", va dir l’alemany, sense que ningú li preguntés, posant el valor els fitxatges realitzats pel director de futbol per potenciar la parcel·la física: Julio Tous, màxim responsable, amb Rafa Maldonado i Pepe Conde. Flick no coneixia cap dels tres. Però va acatar la decisió del club i els va integrar en el seu staff.

Idea tàctica vertical amb la pressió per bandera.

Una defensa alta, migcampista protector, sigui Bernal o Casadó, pressió alta portada al límit (fins i tot amb 7-0 al marcador) i els interiors amb bon peu no es discuteixen amb Flick. El seu dibuix podria semblar un 4-3-3, però és enganyós, perquè Raphinha, que hauria sigut el suposat extrem esquerrà davant el Valladolid, va deixar un mapa de calor movent-se per tot el front d’atac. S’acosta més a un 4-2-3-1, però no hi ha res fix ni estable en el Barça de Fliclk, que es distingeix per transmetre una vitalitat contagiosa.

Potser, ajudat per l’acné juvenil de tant nen de La Masia, que barregen amb la classe mitjana (Pedri, Lewandowski, Iñigo, Kounde, Ter Stegen) d’un grup coral, on no hi ha dependència exclusiva d’una sola peça. I des de darrere, el suau peu dret de Pau Cubarsí trenca defenses i despulla qualsevol pressió rival.

Tot i que res s’entendria sense la màgia de Lamine Yamal, capaç d’anar-se’n de Montjuïc sense marcar ni un sol gol en els set del Barça però deixant dues monumentals assistències, dignes de quedar en la memòria. El globus, corbat i precís, per a Lewandowski en el 2-0. I l’obra d’art que va dibuixar en el 5-0 de Lewandowski quan va córrer, va parar i va ballar, de punta a punta de Montjuïc, amb la pilota cosida als peus abans de desplegar la seva meravellosa visió panoràmica.

"És supervertical, ràpid. El Barça és el millor equip al qual ens enfrontem, sens dubte", va assegurar un desconcertat Paulo Pezzolano, el tècnic del Valladolid, que va traçar una idea similar a la del Bernabéu, que li va permetre aguantar l’1-0 fins al minut 88. Després, va acabar perdent 3-0. "El Barça té jugadors entre línies que ho fan molt bé. També sap jugar contra un bloc molt baix. Els dos primers gols són pilotes a la nostra esquena", va explicar l’entrenador del club val·lisoletà, que ja portava un 5-0 en contra a Montjuïc en el minut 72.

La serena gestió emocional de Hansi.

Hieràtic i fred es manté l’alemany en l’àrea tècnica. Amb prou feines mostra les seves emocions. Guanyi o perdi l’equip, Flick gestiona i domina el paisatge de la seva ment. Tampoc aclapara els jugadors amb massa instruccions. És curiós comprovar com en les pauses d’hidratació fins i tot vol desaparèixer, deixa espai al futbolista, intervé més en el diàleg directe i individual. Fuig de les excuses. Ni una queixa ha sortit encara de la seva boca sobre res. Ni del mercat de fitxatges. Ni de la plantilla que li ha quedat. Ni de res de res.

No domina el castellà perquè prefereix expressar-se en anglès, el seu segon idioma. L’alemany l’utilitza amb els seus tres ajudants: Sorg, Tapalovic i Westermann. Però li encanta el contacte individual amb els jugadors, obsessionat a donar-los llibertat perquè s’expressin directament. Sense intermediari.

Notícies relacionades

Piastri firma una actuació de cine i amenaça Verstappen

Comença el judici al City per les possibles irregularitats financeres

Va ser, per exemple, Casadó qui es va adreçar a l’entrenador a la mitja hora de partit contra el Valladolid per demanar-li consells, correccions i instruccions. Un cop acabat el partit, minuts després que Montjuïc coregés el seu nom per primera vegada –era el tercer partit, Gamper, Athletic i Valladolid–, Flick es va oblidar de qualsevol celebració.

Va agafar Héctor Fort, el lateral dret, a qui va tenir escalfant en la segona meitat, però encara no l’ha fet debutar en aquesta Lliga, i el va abraçar. Una abraçada de complicitat que també contenia, alhora, un missatge de tranquil·litat. "No t’he posat avui ni amb 7-0, però tranquil, què jugaràs", va voler dir al jove del planter, que ha vist com en aquestes quatre jornades han debutat Marc Bernal, Marc Casadó, Gerard Martín, el lateral esquerrà que va ser titular a Vallecas, i Sergi Domínguez, el jove central a qui va treure en els minuts finals de dissabte. Tots juguen, inclòs Pablo Torre. Tots menys Héctor Fort, a qui Flick va arrupir amb tendresa paternal.