Márquez inicia una nova era

"El souflé és al forn. Deixem que es faci a poc a poc. Ja no falta gaire. A la cuina, les presses no són bones companyes", va dir aleshores. I ¡boooom!, passades menys de 24 hores, el rei va tornar. No estava mort, estava de gresca.

Márquez va donar alegria a milions de seguidors. Va guanyar amb Ducati, una Ducati de l’any passat. Va aconseguir el que mai va aconseguir, en dos anys, Valentino Rossi, vèncer amb els vermells. Més gran encara, com va dir ahir Pedro Acosta, va demostrar tenir més ous, més coratge, més valor, més cap, més determinació que ningú en el món de les carreres, superant totes les adversitats, totes.

Adeu al dolor

Després de tres anys d’autèntic viacrucis. Després de 1.043 dies sense guanyar, de centenars de caigudes, d’un munt d’operacions, de milers d’hores de gimnàs i rehabilitacions, de perdre la vista dues i tres vegades ¡maleïda diplopia!, de sentir que ho havia de deixar, que no tornaria a guanyar, que sempre que ho intentava se n’anava al terra, Marc Márquez Alentà, sí, sí, Alentà, perquè la mare Roser té molt a veure en aquesta obra, va tornar a guanyar.

I ho va fer amb l’autoritat que ho feia abans de desgraciar-se l’húmer dret a Jerez. Amb la solvència, el pilotatge inigualable que li va permetre, com ahir, guanyar amb una mà, tenir, ja en la primera volta, dos segons sobre el segon, un portentós Jorge Martín (Ducati), que va reforçar el seu liderat mundialista en MotoGP, i, sobretot, dosificar les forces.

"¡Ara caldrà renovar la Viquipèdia!", li cridava un dels seus mecànics. "Sí, sí, cal actualitzar les meves dades", feia broma el Marc, abans de pujar al podi i ser felicitat per Carmelo Ezpeleta, el cap del Mundial. "Ha sigut meravellós, preciós, guanyar davant la meva gent", va explicar, al tornar de celebrar la victòria amb la tribuna que ocupava la marea vermella del 93. Aquí va saltar, va cantar i es va agenollar davant seu.

Sempre el millor

Márquez no va perdre ni un segon a arrencar amb una determinació tremenda a l’apagar-se el semàfor. Va ser, de nou, com la de dissabte, una sortida rodona. I, a partir d’allà, va volar, amb una seguretat portentosa. Se’n va anar i, ja en la primera volta, va treure un segon a Martín, a Pedro Acosta (GasGas), al seu germà Àlex (Ducati). I, a sobre, Martinator es va embolicar en la xicana de Motorland, va xocar amb el tauró de Mazarrón, per col·locar-se segon i aquesta topada va servir al vuit vegades campió del món per escapar-se més fàcilment.

"Ja no em tornaran a fer més la pregunta de ¿quan tindrem la victòria? Girem full, mirem al futur, això només acaba de començar, de nou", comentava Márquez, que va reconèixer que havia sigut una de les carreres més llargues de la seva vida. "Ja estava ansiós per travessar la meta i, de sobte, m’he adonat que ¡faltaven encara 12 voltes!" El domini del català va ser prodigiós en tots els sentits i ho va ser des que va arribar a Motorland, dijous al matí. Va ser arribar i moldre: primer en absolutament tots els entrenaments.

Incident de carrera

Notícies relacionades

Veure la Champions abans de néixer

Aterratge amarg a la Champions

Mentre Márquez se n’anava, s’escapava cada volta més, mentre Martín es conformava, intel·ligentíssimament amb la segona plaça, que li permet passar d’un +3 a l’inici del GP a un +23 al creuar la meta, després de la caiguda de Pecco Bagnaia (Ducati) en la seva lluita per la tercera plaça amb el menor dels Márquez, el món s’anava preparant, a poc a poc, per a la gran celebració. "Guanyar avui no vol dir que hagi d’arrasar, que la setmana que ve guanyi a Itàlia, i ara, significa que som en el bon camí, que el pla funciona i que la millor manera de preparar el 2025 és aquesta, ser competitiu, estar davant i lluitar pel podi i, si toca, com avui, guanyar".

L’eufòria del gran dels Márquez contrastava, d’altra banda, amb la desolació de l’Àlex i Bagnaia, que van xocar. Direcció de carrera, que va citar els dos pilots per separat, va decidir finalment el que considerava molta gent, menys Bagnaia, és clar, que es tractava d’un "incident de carrera".