Els Llacs, la llegenda de la Vuelta

Mai van ser els Llacs de Bernard Hinault. Va guanyar la Vuelta de 1983, que va estrenar la pujada a Covadonga, però Marino Lejarreta el va batre en una ascensió tan memorable que ja va convertir el cim asturià en una icona de la carrera. Lejarreta i Hinault van iniciar la ruta cap a la llegenda, cap al mite de la Vuelta que avui complirà l’ascensió número 23 amb una classificació general encara molt oberta per determinar qui guanyarà a Madrid, tot i que amb Primoz Roglic com a principal candidat a la victòria final.

"És una pujada mítica", diu el colombià Nairo Quintana, vencedor en el cim el 2016, l’any que va guanyar la Vuelta. "És una ascensió per marcar diferències de veritat", afegeix Pedro Delgado, que va conquerir el cim dos vegades els anys 1985 –camí del primer dels seus dos triomfs a Madrid– i 1992. És, des de sempre, la pujada més entranyable de la ronda espanyola; una obligació per obtenir el carnet de cicloturista, al més pur estil del Tourmalet, i la que enamora qualsevol que es delecti amb aquest esport.

Qui escriu aquestes línies ha sigut present 16 vegades en aquesta etapa fins ara per contemplar gestes com la de Roglic, l’última vegada que es va ascendir fa tres anys. O la de Lucho Herrera, el 1991, a la Vuelta de Melcior Mauri, una pujada que van explicar a Quintana sent petit a la seva Colòmbia natal, per decidir-se per la bici fins a convertir-se en el gran reclam ciclista del seu país. "Volia posar el meu nom en els Llacs perquè allà havia vençut Herrera i perquè és una muntanya on tot escalador vol guanyar alguna vegada com a Alpe d’Huez o al mont Ventoux", afegeix el corredor del Movistar.

L’últim sopar d’Indurain

Hi va haver una vegada en què es va haver de fer el descens quan els corredors encara estaven a Cangas de Onís perquè en un hotel anomenat El Capitán Miguel Indurain acabava de posar punt final a la seva carrera esportiva, l’última vegada que es va col·locar un dorsal oficial a l’esquena i l’última també en què va sopar amb els companys del Banesto. Va ser el 1996. "Mireu-lo bé, mireu la taula amb tots els corredors reunits perquè el Miguel mai més tornarà a estar assegut amb el seu equip", indicava a la nit José Miguel Echávarri, tècnic de l’astre navarrès, als poquíssims periodistes que van tenir l’honor de viure l’escena, el comiat, en directe.

Unes vegades els Llacs apareixen amb sol, moltes altres amb boira, pluja i fred, perquè així és Astúries –ahir va ser dia de descans a Oviedo, passat per aigua a la Vuelta– però La Huesera, una paret que arriba al 15%, superat el sisè quilòmetre d’ascensió, és el lloc clau per posar l’etapa potes enlaire. "Allà és on cal atacar, com vaig fer jo en la meva última victòria al cim, per deixar enrere Rominger i el seu equip", rememora Delgado.

El Mirador de la Reina

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

La Huesera és el lloc per seleccionar la Vuelta, abans que aparegui l’altre mur famós, el Mirador de la Reina. "El 2015 vaig arrencar tot just començar la pujada. Me’n vaig anar al costat d’Alberto Contador, però en el Mirador vaig canviar el ritme i ja no em va poder seguir. Em vaig concentrar a guanyar l’etapa, tot i que primer vaig haver de capturar Robert Gesink, que estava escapat", explica Quintana. "El Mirador és molt dur, però si es vol guanyar a dalt o començar a sentenciar la Vuelta primer cal actuar a la Huesera", repeteix Delgado.

Són 12,5 quilòmetres de pujada, un quilòmetre i mig menys que l’ascens a Alpe d’Huez, sempre més dur, però no per això menys emocionant que la joia de la Vuelta, on, a part de Lejarreta, Herrera, Delgado, Quintana i Roglic, han inscrit el seu nom al cim corredors de la talla de Robert Millar, Álvaro Pino, Laurent Jalabert i Pavel Tonkov, que va aconseguir la victòria al cim el 1997, un any després de conquerir el Giro.