Laporta el Gran

Joan Laporta, el día que volvió a salir elegido presidente del FCBarcelona

Joan Laporta, el día que volvió a salir elegido presidente del FCBarcelona / EL PERIÓDICO

1
Es llegeix en minuts
Lluís Carrasco
Lluís Carrasco

Publicista

ver +

¿Ja podem dir que aquest Barça no és fruit ni d’un dia, ni de l’atzar? Mirin, quan un principi es repeteix una vegada i una altra sense que sapiguem massa el perquè ni n’entenguem massa el motiu, busquin-lo, perquè l’experiència m’ha ensenyat que, probablement, existeix...

El Barça de Flick funciona, i per meritocràcia adquirida de manera directa i inseparable es pot dir que el Barça de Laporta, almenys sobre el terreny de joc, és avui un èxit. El final del mercat estiuenc d’entrades i sortides sol ser desordenat i sorprenent, i en el cas del F C Barcelona, en què es dirimia a més de manera inseparable amb suposats tancaments que no s’han donat, d’operacions financeres que havien de proporcionar tranquil·litat dins de la norma de l’1/1, ha resultat una mica caòtic. Res ha sigut com s’esperava ni en les entrades ni en les sortides: s’ha cedit qui es venia, s’ha venut qui es prestava i no ha arribat qui s’esperava; però l’equip, lluny de ressentir-ho, sembla haver-se rebel·lat contra la realitat i ha començat l’etapa a la Lliga entre l’ensurt dels rivals, els crits de joia de l’afició, i la sorpresa dels mercats.

Notícies relacionades

Laporta, de vegades, em recorda aquest Reial Madrid europeu que, tot i que el tinguis sotmès, fora de combat i atordit en un racó, a l’hora de la veritat, no saps com ni entens per què, però emergeix (sempre ho fa) contra tot i contra tots, victoriós en els últims compassos. A Laporta, com a aquest pesat Madrid de les tantes Copes d’Europa, ja el pots sacsejar, que sempre cau dret, i ho fa, tot i que l’empenyi el cicló del present i la fúria de la realitat. Faran bé els seus oponents electorals, que semblen començar a moure’s en el compte enrere de nous comicis, de prendre’n bona nota...

¿Té el poderós Aquil·les blaugrana un taló per atacar? Probablement, però no seré jo qui el reveli, i en cas de tenir-lo, rivals i oponents hauran d’esforçar-se, i molt, i baixar al fang a comprovar-ho, que mai s’ha guanyat una batalla sense exposar-se i sense tacar-se les mans.

Temes:

Barcelona