Susana Rodríguez, la ‘superwoman’ espanyola

Al marge dels seus èxits esportius, aquesta esportista va ser distingida i reconeguda durant el 2021 per la seva feina. És metge resident a l’hospital de Santiago de Compostel·la. El juliol d’aquell any va ser portada de la prestigiosa revista Time a causa de la seva lluita contra la covid. En els inicis de la pandèmia es va situar en primera línia de batalla quan encara es desconeixia l’abast exacte de la malaltia i els Jocs Paralímpics no havien sigut suspesos. Rodríguez va deixar clares les seves prioritats. No perdria temps a anar al Japó si podia aportar alguna cosa en el seu camp.

Els Jocs es van cancel·lar, es va veure una mica de llum enmig de la pandèmia i la triatleta va poder reprendre, en part, els entrenaments. Sempre compaginant-los amb els seus horaris a l’hospital i, amb les restriccions que estaven vigents, ho va fer a casa amb una màquina de rem, una cinta de córrer i una bicicleta estàtica. Un material que li va gestionar el Comitè Paralímpic. El Japó seguia en l’objectiu de la de Vigo, que va néixer amb una discapacitat visual provocada pel seu albinisme. Hi veu un 5% per un ull i un 8% per l’altre.

Rodríguez, de 36 anys, va començar practicant atletisme i el 2008, al no aconseguir plaça per a Pequín, va optar per canviar de disciplina i passar-se al triatló. Tretze anys més tard li va arribar la recompensa, que ha rubricat tres anys més tard en gran a París.

Com a Tòquio, Rodríguez va aconseguir l’or en una prova que va dominar de principi a final. Va obrir bretxa als 750 metres de natació i a cada pas de temps aconseguia treure més temps als seus contrincants, que des de bon principi sabien que s’havien de conformar de lluitar per la plata i el bronze.

El triatleta imbatible

El madrileny Daniel Molina, mentrestant, als 49 anys no coneix cap altra medalla que no sigui d’or. Després de conquerir fins en cinc ocasions el títol mundial i sis més l’europeu, ahir va aconseguir l’or en què tant somiava, el dels Jocs Paralímpics, en la categoria SPT 3, per a atletes amb discapacitat física.

Va ser incontestable. Després d’acabar tercer els 20 quilòmetres de bici, va arrencar a córrer i va deixar enrere en un vist i no vist l’alemany Max Gelhaar i el neerlandès Nico van der Burgt, que es van haver de resignar amb la plata i el bronze respectivament davant la superioritat imponent que va marcar Dani en els últims cinc quilòmetres. Ho va somiar tot en una vida des d’aquell fatídic 28 de maig de 1997, quan un cotxe es va saltar un senyal de cediu el pas i hi va topar quan conduïa la moto. Va perdre la cama dreta, però com ha relatat en moltes ocasions, això li va canviar la vida a millor. Mai ha mirat enrere i sempre ha cregut en la nova oportunitat que li va obrir la vida després de 14 operacions i dos anys d’autèntic infern.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Va començar a nedar, després a córrer i finalment va aprendre a anar amb bicicleta amb una sola cama. Un procés lent en el qual va arribar a competir als Jocs d’Atenes el 2004 en natació i en el qual es va anar superant una vegada i una altra a si mateix.

El 2017 va començar el seu regnat en les sèries mundials aconseguint un títol a Yokohama que mai ha deixat anar de les mans per molts intents que hagi hagut de defensar. Malgrat això, els Jocs sempre se li havien resistit. Les decepcions semblaven repetir-se només cada quatre anys i ni a Rio ni a Tòquio va ser capaç d’aconseguir bitllet. Per a París, va ser diferent.