Marc Soler triomfa entre la boira a l’hivern dels Llacs

Tots són herois, perquè el dia no està escrit per a covards. Soler ho és pel seu afany a buscar triomfs en la carrera. De vegades ataca a deshora, d’altres beu quan no ho ha de fer, però sap reservar-se, com si fos una joguina, la millor etapa de la prova, la que condueix a la llegenda dels Llacs, on inscriu el seu nom per succeir Roglic, l’últim guanyador, en solitari, fa tres anys.

Landa vol i no pot

La Vuelta continua sense estar decidida perquè la igualtat domina entre els que lluiten pel triomf, perquè Mikel Landa vol i no pot, tot i que ataca a l’inici dels Llacs. Perquè, tot i que desperti una gana de victòria, els demarratges de Mas –que ho va provar, veure per creure, a 60 quilòmetres de la meta–, no fan mal a Roglic, que utilitza una calculadora mental mentre puja per sobre dels llacs d’Enol i de l’Ercina pendent de les dades que li ofereix el ciclocomputador, ja que pot veure poc davant una boira espessa.

Són també els llacs de Ben O’Connor. Ningú li ha regalat res en aquesta Vuelta que no guanyarà, perquè ha sigut l’únic que s’ha berenat tots els equips en un atac estil Pogacar a la serra de Màlaga. Salva el mallot vermell per tot just cinc segons i perquè els jutges van castigar diumenge Roglic amb 20 de sanció per actuar com un juvenil anant darrere del seu cotxe massa temps i amb les càmeres com a testimoni després de canviar de bici camí del Cuitu Negru, cosa que està prohibida pel reglament. Va tenir sort que els jutges no volguessin fer sang amb ell per ser qui és.

El líder es despenja

Notícies relacionades

Topuria defensa a Abu Dhabi el títol mundial contra Max Holloway

Els punts de Punter alleugen el Barça per batre (90-83) el Villeurbanne

O’Connor no es desespera quan es veu sol al començar a perdre la roda de la Vuelta a la Huesera, el principal mur de la pujada als Llacs. Tot li comença a sortir del revés. És el primer de la general, però ascendeix en última posició entre els cinc primers de la classificació. Lluny de desesperar-se, s’arrenca l’orellera. No vol sentir els crits d’ànim del seu director per salvar de vermell l’impossible de guanyar la Vuelta.

Soler ja ha arribat a meta. Ni s’ho creu. Recorda els seus dos fills. Ho havia intentat altres dies, però sempre va trobar un rival com un roure, una vegada Van Aert i una altra Pablo Castrillo, el nou referent del ciclisme espanyol. Soler és qui contempla de prop, en la baixada de la Collada Llomena, la caiguda de Van Aert. La pista està relliscosa, plena de bassals i de caca de vaca. S’estampa contra un mur. Mira de seguir. Li sagna abundantment el genoll dret. Continua sent l’any maleït del Visma. Tenia guanyada la classificació del mallot verd, que és el dels punts i la regularitat, i liderava també la muntanya, sense ser un escalador… perquè no vol. Adeu a la Vuelta i qui sap si també al Mundial.