Estefanía Banini: "Estic fent una cosa que serveix molt més que jugar només per la samarreta"

¿Com està adaptant-se a tants canvis?

Estic una mica acostumada a canviar d’equip des dels 18 anys quan me’n vaig anar de l’Argentina. Sé que és un període d’adaptació, però solc acostumar-me bastant ràpid. Es nota molt la diferència d’un club a l’altre i era el que buscava a aquestes alçades de la meva carrera. Estar en un lloc on es pugui crear més, on es pugui fer diferents coses, que per aquí cal començar una miqueta més de zero.

Era una cosa així com tornar a un futbol més de barri.

Es poden arribar a fer moltes coses aquí i crec que és important. M’il·lusiona, perquè vaig començar en un club de barri on també vam començar de zero. Té a veure amb el fet de sentir-me potser com quan vaig començar la meva carrera.

¿Per què el Llevant Badalona?

Tenia opcions molt bones esportivament, on podia arribar a competir Champions. Però entenc que el futbol és un cicle que s’acaba, un cicle on hem de saber decidir. Sé que un any més apostant a l’aspecte esportiu potser no m’aportaria gaire a la meva carrera i crec que aquest va ser un gran desafiament. També tenia ganes de viure en aquesta ciutat, és una cosa que em cridava l’atenció des de sempre i tinc amics de la infància aquí.

Costa afrontar els últims anys de carrera, ¿com ho viu?

Passes de la joventut, on creus que et pots menjar el món i vas a perseguir els somnis pensant que no s’acabarà la carrera fins que arriben els últims anys i comences a madurar, t’agradi o no. ¿Com ho porto jo? Treballo amb un psicòleg esportiu, crec que és una contenció necessària i vaig decidir treballar amb ell perquè vull tenir eines per quan m’hagi de retirar. Per posar els peus sobre la terra i disfrutar el dia a dia. Crec que això també és important. Entreno el meu físic, miro de descansar i cuidar-me, i també crec que és una cosa important el treball mental.

Fa molts anys que és a la lliga espanyola. ¿Com veu l’evolució del futbol femení aquí?

És molt bona. De fet, el meu primer any, quan vaig arribar dels Estats Units, vaig venir al València i vaig notar que hi havia molta diferència. Per això vaig decidir tornar als Estats Units, perquè la lliga d’aquí no em cridava l’atenció. Me’n vaig anar no perquè estigués malament en el club, sinó perquè la lliga necessitava créixer molt. Quan vaig tornar, vaig anar al Llevant. Allà vaig veure que hi començava a haver un canvi. És veritat que faltava, però any a any es veu que va creixent, que van apostant per les millores que realment necessiten les futbolistes i el torneig. No és per res, però crec que el que Espanya sigui campiona del món és una conseqüència perquè la lliga va creixent. Tenir aquestes jugadores aquí enriqueix la lliga i crec que cal aprofitar aquest moment perquè Espanya realment continuï apostant.

La lluita continua molt lligada al futbol femení. ¿Es fa esgotadora la reivindicació constant?

Decideixo no continuar a la selecció per justament aquest cansament. Però alhora m’adono que continuo lluitant, que continuo posant el que fa falta. Crec que és una cosa natural en nosaltres i estem acostumades a fer-ho. No crec que siguem pioneres en això, no som les primeres. De fet hi ha moltes noies que ho van fer prèviament, però nosaltres estem tenint els mitjans que necessitem perquè es faci públic. Per això no vull deixar d’agrair a totes les esportistes que ens han fet que el camí sigui més fàcil i sento certa obligació a fer-ho més fàcil a les que venen, exposant el que fa falta per continuar millorant.

¿Estan cansades?

Sí, per descomptat, crec que hi ha moments en què et canses. Hi ha moments on tens més força per continuar lluitant, però crec que ens passa a totes les dones en tots els àmbits. Per història, hem començat a realment poder exercir les nostres professions molt temps després que els homes. I clar que costa esgarrapar, estar empenyent i estar lluitant per tenir el mateix lloc. Crec que ho estem aconseguint a poc a poc. Estem aconseguint canviar la mentalitat en àmbit més global, i la veritat que això m’alegra. Però no treu que seguim estant en desavantatge.

¿Li dol la decisió que va prendre respecte a la selecció?

Sí, sí, al cent per cent. La nena que va començar a jugar amb 5 anys, sincerament, no somiava guanyar plata jugant a futbol, somiava vestir la celeste i blanca i jugar un Mundial. Aquest va ser el meu somni i va ser el lloc on més feliç vaig estar. Però arriba un moment en què t’adones que, per molt amor que sentis per aquests colors, per molt amor que sentis pel teu país, si no exposes el que fa falta, no creixerà. Em posa trista perquè és el lloc que aquesta nena va somiar des que tinc ús de raó, però també entenc que estic fent una cosa que serveix molt més que estar jugant només per la samarreta.

L’opinió pública va ser exageradament dura al seu país. ¿S’ha sentit jutjada?

Hi ha molta gent que ho fa amb maldat. No entenc per què les crítiques destructives, ¿no? Crec que això cal deixar-ho de banda. Hi ha crítiques que estan bé, que són constructives i aquestes s’accepten, sincerament. Però també crec que si donem una opinió podríem ajudar en alguna cosa, no només una crítica i ja està. Potser solucions, crec que és important. Però bé, aquesta gent lamentablement existeix, s’amaga darrere d’una computadora, d’un mòbil. Et sents en un punt de mira que potser no triem. Volem jugar, entrenar i d’altres, però et sents en el punt de mira i és difícil gestionar-ho perquè moltes vegades no et troben de la millor manera. I et fa mal.

Ha passat a Espanya, Xile, l’Argentina... ¿Se sent acompanyada?

Sí, i és una pena perquè allà hi ha un joc d’emocions, ¿no? De voler representar, però entendre que el camí és la lluita i n’hi ha d’altres que volen representar i entenen que cal lluitar, però decideixen una altra cosa. És molt difícil perquè no hi ha un manual de com fer-ho. M’agradaria que això no passés, però m’adono que és la manera. És el que ha passat al llarg de la història. Lamentablement, si no s’exposa, si no es lluita, no hi ha un canvi. No és agradable, però així es provoquen els canvis.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

¿Nota potser que s’ha tret un pes de sobre?

He guanyat tranquil·litat. Continuo lluitant, però ara no hi ha gent que pugui dubtar que només ho faig perquè vull que millori, i no per una cosa personal. Evidentment. Perquè no guanyo res, ¿no? En el seu moment, quan vaig alçar la veu amb un parell de companyes, només podíem arribar a perdre coses. I què va ser el que ens va passar, que ens van deixar fora de la selecció. En aquest moment el que sento és una tranquil·litat, primer perquè crec que vaig fer el que havia de fer en el seu moment, perquè crec que hem de continuar lluitant perquè això millori. No importa el país i tampoc l’esport, tampoc el futbol. Crec que totes les dones ens hauríem de recolzar perquè en tots els àmbits hem començat més tard i sabem que costa guanyar-se el lloc i que et prenguin de la mateixa manera. Anem guanyant a poc a poc aquest lloc.