Imprescindibles partits prescindibles

Sortir a voltar quan era absolutament innecessari és una de les poques coses que vaig fer bé de jove. Durant uns anys s’ha de sortir quan toca i sobretot sortir quan no toca. Sovint, en aquelles nits del tot prescindibles trobes persones imprescindibles que després t’acompanyen quan la joventut s’ha acabat i ja ni tan sols surts quan sembla de debò necessari. Sovint, quan no esperes res ni busques res ni vols res ho trobes tot.

Ho vaig pensar veient el Sèrbia-Espanya a la televisió. És un partit d’aquests que tant mes fan. Era absolutament innecessari veure el Sèrbia-Espanya si no et pagaven per fer-ho, i en aquest cas no em pagaven. El clàssic partit de seleccions dels últims revolts de l’estiu i dels primers de la temporada, en l’arrencada de la típica competició que només aprecies si guanyes –i tampoc tant–, i si la perds no passa res. Un partit prescindible i gairebé molest com tants d’altres que hem vist a la nostra vida. Un partit que no hauríem de seguir, des de la lògica, però seguim.

Seguim perquè sí. No cal justificar-se. Com aquelles nits innecessàriament necessàries, la nostra trajectòria com a seguidors està clapada de partits insulsos que, pel que sigui, continuen frescos en la memòria. Partits que van tenir alguna cosa. Partits que signifiquen més enllà del resultat.

En concret, recordo amb afecte un d’aquests partits. Un partit mínim de conseqüències màximes: un Lituània-Espanya de 1993. Ves per on, repeteixo: un Lituània-Espanya de 1993. Però sí, i tant que sí: un Lituània-Espanya de 1993.

Recordo molt aquest partit perquè va ser un dels primers partits que vaig veure sol, i això marca de nen. Un altre va ser la final dels Jocs Olímpics de 1992. Però aquest partit del 93 a Lituània crec que va ser millor, perquè no hi havia en disputa cap or. Veure aquest partit per voluntat pròpia em convertia en un seguidor dels bons, no en un d’aquests que només s’interessa pels partits de màxima audiència. Em vaig sentir molt adult, molt gran, a soles en la penombra i a punt de fer 10 anys. No sé per què, però era a casa de la meva tia Nina. Ho sé perquè vaig menjar tres o quatre flams d’aquests que feia la meva tia.

Notícies relacionades

Piastri firma una actuació de cine i amenaça Verstappen

Comença el judici al City per les possibles irregularitats financeres

Espanya va guanyar gairebé al final amb dos gols de Julen Guerrero. Busco ara el resum a YouTube i el partit sembla d’un altre segle. I resulta que literalment era d’un altre segle. Les imatges les serveix l’OTI (¿?) i el locutor anomena Juan Guerrero a Julen Guerrero. En la jugada del 0-2 diu que centra un tal Ferro, que suposo que devia ser la fusió màgica entre Ferrer i Hierro. El locutor tenia les mateixes ganes que jo amb el Sèrbia-Espanya, tot i que almenys li pagarien. El locutor deu haver oblidat aquest partit tan oblidable, però per a mi va suposar una peça important en la meva construcció futbolística.

Vull dir que existeixen un munt de moments d’aparença lleugera que van teixint el que som, en realitat, amb molta més força que els suposats instants de gran transcendència. Vull dir que aquest estiu hem fet unes quantes coses prescindibles en família, i sens dubte les repetiria. Vull dir que l’innecessari és necessari. Un dia s’acaben les oportunitats de viure-les igual que un dia s’acaben els partits. Espanya en juga un altre demà.