Déu salvi Lee Carsley

Lee Carsley va complir la seva paraula. Va anunciar que no cantaria el God save the King abans del partit contra la República d’Irlanda i no ho va fer. El van entonar els futbolistes al camp. El va taral·lejar al seu costat el seu assistent Tim Dittmen. Com era d’esperar, el van esbroncar amb totes les seves forces els sorollosos aficionats irlandesos a l’estadi de Dublín. Però Carsley va mantenir els llavis tancats mentre sonava l’himne nacional britànic.

No va ser la manera més diplomàtica d’estrenar-se com a seleccionador d’Anglaterra. Li van dir de tot des dels púlpits més nacionalistes –vegeu els immisericordiosos tabloides, per exemple– a partir del moment en què va explicar que no canviaria la rutina de concentrar-se en les seves coses i pensar en el partit durant els minuts musicals. Es va estrenar amb un triomf convincent (0-2), però les pulles van continuar.

A prova

Carsley, de 50 anys, va ser designat seleccionador interí després de la sortida de Gareth Southgate passada l’Eurocopa. És a dir, està a prova i s’ha de guanyar el lloc. Doncs bé, per a alguns hauria d’haver sigut acomiadat de manera fulminant abans de començar el partit de la Nations League. I tot perquè en la prèvia al seu debut va indicar que no compliria el ritual d’exalçament patriòtic i entonaria els versos que se sap tot ciutadà anglès: "Déu salvi el nostre gloriós Rei. Llarga vida al nostre noble Rei, que el faci victoriós, feliç i gloriós, que tingui un llarg regnat sobre nosaltres: Déu salvi el Rei".

En l’enrabiada nacional es pot tenir en compte la forta rivalitat entre Anglaterra i Irlanda. I també que Carsley, malgrat haver nascut a Birmingham, va ser jugador internacional irlandès 40 vegades. Però el nou seleccionador va assegurar que no ha declamat mai l’himne, ni en l’etapa que era jugador ni com a seleccionador sub-21 d’Anglaterra, que va ser el seu càrrec anterior.

"És una cosa que no he fet mai. Com a jugador sempre em vaig mantenir molt concentrat en el partit i en les meves primeres accions del joc. I ho he portat al meu període d’entrenador. Mentalment ja estic en la meva zona particular, pensant en el rival i en les nostres primeres accions". I per diluir la politització del tema, va assenyalar: "Respecto plenament els himnes i entenc fins a quin punt arriben a significar per als dos països. Ho respecto molt".

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

Ahir, durant els himnes, es va posar dret i va conservar l’expressió seriosa mentre la resta de l’estadi s’entregava a l’ardor patriòtic. La imatge va acabar aixecant més erupcions entre part de la parròquia anglesa. Alguns van recordar que el ja desaparegut Sven-Goran Eriksson, el suec que va ser el primer seleccionador no anglès del combinat dels tres lleons, sí que cantava la lletra. Perquè el tema –es va percebre en les narracions dels mitjans britànics– va entretenir tant o més que el joc. "Ha perdut tota la nació", va disparar un comentarista de televisió. "És un tema individual", va afirmar un analista de The Guardian.

No només a Carsley li van xiular les orelles. Jack Grealish va jugar per a Irlanda en les categories inferiors, fins a la sub 21. Declan Rice també va portar la samarreta verda. De fet, va arribar a disputar tres partits, tot i que amistosos, amb la selecció absoluta. Tots dos van ser titulars, van ser esbroncats i van ser els autors dels gols anglesos. Curiós. Rice es va contenir i va optar per no celebrar el seu gol. Grealish va saltar i va gesticular content quan va marcar el seu gol, el segon. Va ser més que un partit.