El somni americà a l’US Open passa per Taylor Fritz

A les Dolomites se les coneix en el folklore popular com les muntanyes pàl·lides. Des d’aquesta zona dels Alps ha arribat a dalt de tot del tennis mundial Jannik Sinner, número u del món. No hi ha en el dia d’avui una muntanya més difícil de superar en una pista ràpida que aquest jugador llargarut i espigat, i que el seu tennis és, en qualsevol cas, pura roca. I és just el que haurà de fer avui Taylor Fritz si vol no només conquerir el seu primer gran sinó també tornar al tennis dels Estats Units a una cimera que no trepitja des de fa 21 anys.

Sinner i Fritz s’han citat a la final de l’Obert nord-americà, l’últim Grand Slam de l’any, després de guanyar divendres les seves semifinals. El primer ho va fer deixant al camí de Jack Draper, l’esperança de present i futur del tennis britànic, en un intens partit. Fritz, per la seva banda, va ser el botxí del seu amic i compatriota Frances Tiafoe en un duel més igualat i aspre.

L’emoció se li desbordava a Fritz després del seu èxit, incapaç pràcticament de contenir les llàgrimes en la pista a mesura que parlava d’un somni personal a què arriba als 26 anys després de jugar el torneig de la seva vida, exhibint aquesta qualitat de competidor lluitador que li ha portat al seu millor moment després d’haver passat anys amb problemes físics (un genoll que el va fer passar per quiròfan el 2021, un turmell lesionat...).

La seva és també una fita per a tot el tennis masculí nord-americà: l’última vegada que un dels seus jugadors va estar en una final de Grand Slam va ser el 2009, quan Andy Roddick va assolir la de Wimbledon (que va perdre amb Roger Federer). I encara cal remuntar-se més enrere, fins al 2003, per trobar-se amb un campió local a Nova York (també Roddick).

El californià, fill d’una adinerada família que ha fet fortuna en comerç i en la qual els seus pares també van ser professionals, fa justícia al lloc on es va criar, Ranxo Santa Fe. Ha crescut a Flushing Meadows a mesura que anava deixant al camí de Berrettini, Ruud i Zverev, és Sinner.

Per a Sinner, la cita definitiva en la pista Arthur Ashe obre la possibilitat de tancar amb un segon gran en el seu palmarès l’any en què el va inaugurar amb el títol d’Austràlia i en què també ha arribat a semifinals a Roland Garros i a quarts a Wimbledon. Seria l’únic jugador, després de Jimmy Connors en 1974 i Guillermo Vilas el 1977, que aconsegueix els seus dos primers Grand Eslam el mateix any (en el cas de Connors en van ser tres).

És un moment de confirmació per al jugador de 23 anys, el primer italià que arriba a una final a Nova York, un tennista que aquest any ha aconseguit cinc dels 15 títols que acumula en la seva carrera i ha reconfirmat el seu domini en les pistes dures, on ha guanyat 35 dels seus 37 partits aquest any.

L’ombra del dopatge

Notícies relacionades

Piastri firma una actuació de cine i amenaça Verstappen

Comença el judici al City per les possibles irregularitats financeres

És també un moment que arriba amb nuvolades. Perquè si el folklore popular atribueix a les Dolomites la seva particular lluminositat a un encanteri prodigiós, en el cas de San Cándido s’ha instal·lat al seu voltant una una cosa més fosca: l’ombra del dopatge.

Menys d’una setmana abans d’arribar a Nova York es va saber que el març a Indian Wells va donar positiu en dues proves realitzades amb vuit dies de separació, per ús de clostebol, un esteroide anabolitzant prohibit. Va ser exonerat ja que es va considerar que la presència infinitesimal va ser a contaminació en un massatge que li va el fisioterapeuta (que ja ha sigut acomiadat) que s’estava aplicant un medicament amb aquesta substància per a un tall a un dit.