Elena Congost: "Tant de bo m’enviïn algun dia una medalla que crec que és meva i que m’han robat"

Un dia després de la muntanya russa d’emocions viscuda a la capital francesa, la campiona paralímpica en marató en els Jocs de Rio 2016 i plata en els 1.500 metres a Londres 2012 va reflexionar ahir amb EL PERIÓDICO sobre el que va passar.

¿Com es troba?

Tinc sentiments agredolços. D’una banda estic supercontenta i satisfeta pel projecte d’aquest any, que eren els Jocs. La carrera va ser perfecta, vaig controlar el ritme, anava obrint espai per darrere, no em puc retreure res, més enllà del fet que en els últims quilòmetres, el Mia em va avisar que no podia. Em deia: "No m’estiris tant perquè me n’aniré a terra". Com que per darrere no ens estaven atrapant vam decidir abaixar el ritme. Ell estava fatal i vaig anar ajudant-lo tant com podia. Quan faltaven 10 metres va començar a trontollar, i abans que caigués, el meu reflex va ser aguantar-lo. Se’m va escapar la corda durant uns segons i això incompleix la norma.

¿Veu justa aquesta penalització?

Implementar la norma així fa que es perdi el seu esperit. Les normes estan per ser interpretades en el seu context. Estan fetes perquè un esportista no en pugui treure profit i jo no en vaig treure, al contrari, jo vaig estirar el guia durant molts metres, em vaig parar en sec per assistir-lo, se’m va escapar la corda i en un instant la vaig recuperar. És evident que després de 42 km i tres hores no era el moment de fer trampes, ni les necessitava.

¿Li ha dit alguna cosa al Mia?

No hem deixat de parlar. Està destrossat igual que jo, portem plorant des de diumenge. Cada missatge ens arriba al cor. Però hem decidit quedar-nos amb el que hem viscut, els entrenaments, els nervis i les rialles a la vila. Portem molts quilòmetres junts. És un sentiment compartit.

Ha dit en diverses ocasions que li fa mal que la gent pugui creure que ha fet trampes.

Sí, perquè tot just ser desqualificada algun mitjà va publicar que era perquè el meu guia va entrar abans i això sí que són trampes. Jo no volia que a la gent se li quedés que m’havien desqualificat per tramposa. Per sort, tot s’ha aclarit i he rebut milers de missatges de suport.

¿Què és el que li fa més mal?

Que m’hagin robat aquesta part tan romàntica de la medalla, la celebració amb la meva família... Els meus fills, que són petits, eren allà i no entenien res del que passava. Em deien: "Mama, ¿per què t’han castigat per ajudar el Mia?". Avui ho veig amb més calma i una mica diferent. Vaig tenir els sentiments a flor de pell, la ràbia, les emocions de la carrera... El meu entrenador m’ha dit que si al final algun dia m’envien la medalla, viatjarem a París i ens farem una foto a la Torre Eiffel perquè ens ho devem.

¿Ha fet una queixa formal per demanar aquesta medalla?

La primera queixa la va posar l’equip japonès, no els jutges. A mi em van donar el resultat com a bo al principi. En el moment en què em van desqualificar, el jutge espanyol va apel·lar perquè era evident que no havia fet trampes. Però el jutge de la prova no va accedir i ara el Comitè Paralímpic Internacional ho ha de valorar. Tant de bo algun dia algú m’enviï aquesta medalla que considero meva i que m’han robat.

El Comitè Paralímpic Espanyol ha promès estudiar el cas per veure si és possible concedir-li la beca.

El primer que vaig rebre va ser un comunicat oficial en què deien que estaven orgullosos de la meva participació i que demanarien que se’m donés la beca. Ara sento que la tindria. I que demanaran que se’m torni la medalla. Però queda molt per veure.

Ja va perdre la seva anterior beca després de ser mare i s’ha preparat sense ajuda per a aquests Jocs.

Sí, la vaig perdre. Quan van arribar les classificacions per a Tòquio, jo feia cinc mesos que havia sigut mare. Venia de ser campiona a Rio 2016 i el Comitè Internacional em va convidar a participar-hi, però la Federació Espanyola va considerar que no tenia temps per preparar-me i vaig perdre la beca. He preparat aquests Jocs sense ajuda, i ara que havia tornat i havia donat un cop sobre la taula per treure’m l’espineta i demostrar que podia fer bé les coses, es va esfumar tot en 20 minuts.

¿Com va ser tornar després d’haver sigut mare de quatre fills?

Duríssim a nivell econòmic i familiar. Quan fas una aposta així, tu i tota la teva família ha d’anar al 100%. A nivell logístic també. Tu només penses a tornar-los tot aquest esforç amb una medalla i és el que més em va costar gestionar. Treure’m aquest sentiment d’haver-los fallat. Però avui, més tranquil·la, estic superorgullosa. Vaig començar a entrenar-me el 18 de setembre, no fa ni un any, perquè el meu marit em va animar a fer-ho. No canviaria res, només demano que es rectifiqui.

Notícies relacionades

Samaranch entra en la carrera per presidir el COI

Àlex Palou, el rei del pollastre fregit

¿Què ve ara?

Ara necessito parar una mica, desconnectar, respirar fons i replantejar-m’ho tot, perquè després d’un esforç tan gran, sempre hi ha una davallada enorme, i més amb tot això que he viscut. No sé si em costarà més tornar a posar-me objectius, també caldrà veure com queda tot el tema econòmic, perquè sense ajuda és evident que no em puc dedicar professionalment a l’esport. Tant de bo es compleixi el meu somni de tornar als Jocs i treure’m l’espineta de veritat.