Llegendes que no es cansen

Fa un parell de dies, Luka Modric va celebrar el seu 39 aniversari marcant un gran gol de falta amb la selecció de Croàcia, i jo vaig recordar la primera vegada que el vaig veure jugar. Seria a l’Eurocopa del 2008, quan encara estava en un Dinamo de Zagreb que li anava petit. Com molts barcelonistes, vaig pensar que pel seu joc i la seva semblança física era la viva imatge de Cruyff, i que per lògica el seu futur estava al Barça. Després, com s’ha produït en altres ocasions –Toni Kroos–, un jugador amb una clara ascendència blaugrana va acabar fitxant pel Reial Madrid. (Al revés, per cert, no passa mai).

Notícies relacionades

Samaranch entra en la carrera per presidir el COI

Àlex Palou, el rei del pollastre fregit

Últimament, quan li pregunten a Modric per la seva retirada, diu que s’ho està pensant, que va partit a partit, cosa que em porta a Luis Suárez, que la setmana passada, als seus 37 anys, va jugar el seu últim partit amb la selecció uruguaiana. Es tracta, doncs, de dos futbolistes majúsculs que estan encarant l’ocàs de la seva carrera, tot i que segueixen en plena forma. Suárez és titular en aquesta espècie de Barça Legends que és l’Inter Miami, perquè després de tants anys no podia renunciar al privilegi de jugar novament amb Leo Messi. Modric ha preferit seguir al Reial Madrid d’Ancelotti i té menys minuts, però quan ell surt el seu equip millora sempre.

Mentrestant vivim una època en què es valoren els nous talents, cada vegada més joves, sobretot en les xarxes socials. Hi ha una espècie de síndrome de l’observador, a veure qui és el primer a descobrir l’estrella emergent, el millor juvenil, el millor cadet. Es fan virals vídeos de nens amb jugades i gols enlluernadors en camps sense públic, com si es busquessin ja els continuadors de Lamine, Cubarsí o Bernal, futbolistes que acaben de començar i són l’excepció, no la norma. Contra aquesta onada frívola, Suárez i Modric: podrien ser els seus pares i van ser peces clau en aquella dècada prodigiosa dels enfrontaments entre Barça i Madrid, carreres i èxits que –ells sí– poden omplir un vídeo de dues hores amb jugades mestres i gols espectaculars. La vida del futbolista professional és curta, però de vegades es pot fer molt llarga.