Els pals i els penals rescaten el Reial Madrid a Sant Sebastià

A falta de bon joc, el Reial Madrid s’aferra a la sort i a l’encert dels seus atacants per resoldre partits com el de Sant Sebastià. Un enfrontament en el qual no va ser millor i va estar a mercè dels d’Imanol Alguacil. Però als locals els va faltar ser més clínics en l’àrea per certificar les ocasions claríssimes de què va disposar, entre elles tres pals. El Madrid no va ser un equip atractiu, ni tan sols suggerent. Però el pragmatisme i dos penals li van permetre emportar-se els tres punts en un duel que li va costar dues lesions més: la muscular de Brahim i la que s’ha d’explorar d’un Militao que va acabar coix del genoll operat.

En l’apassionant desafiament de la gestió d’egos del vestidor del Reial Madrid al qual s’enfronta aquesta temporada Carlo Ancelotti, a Donosti l’italià va haver de resoldre un problema logístic espinós. Sense Camavinga ni Tchouaméni, tots dos lesionats, Carletto va col·locar com a àncora Valverde i va regar el camp de violinistes amb la intenció de rebaixar el fragor donostiarra amb la pilota als peus. Va alinear de sortida Modric, Arda i Brahim, aposta que va tenir com a víctima Rodrygo, que en la seva etapa més reivindicativa va acabar a la banqueta. Vinícius i Mbappé van formar parella de ball.

El pas dels minuts va confirmar dues coses. La primera, la lesió muscular de Brahim, a qui va substituir Rodrygo. La segona, la pèrdua de consistència d’un Madrid que retornava al pla A amb l’entrada del brasiler.

El xoc mereixia gols i el tercer avís va ser també local, després de recuperar l’enèsima pilota al carril de Mendy i portar la bola a l’àrea, on Becker va acabar esclatant una altra vegada la pilota al travesser de Courtois. Els blancs es desfondaven enrere a la sortida i la Reial va anar a totes a l’ensumar sang. El descans va aparèixer com un salvavides per als d’Ancelotti.

Un equip trencat

La fusta tornava a salvar els blancs en un partit que la Reial mereixia anar guanyant. Ancelotti tenia l’equip trencat perquè no eren capaços de superar la pressió alta dels donostiarres. Modric no apareixia i no hi havia notícies d’Arda. El Madrid estava tocat, però no acabava de caure a la lona. I el futbol té una màxima inexorable que es compleix sempre, més encara quan el Madrid està pel mig: qui perdona, ho paga.

Notícies relacionades

La vida en quatre segons

¿Qui és més fort, Ducati o Márquez?

Rondant l’hora un xut d’Arda va topar amb el braç de Santi Gómez, que es va protegir amb massa zel i va comtre un penal inapel·lable. El va anotar Vinícius, un gol que no va maquillar la seva indolent actuació.

En el minut 72 una jugada sense perill aparent va acabar amb un altre penal, aquest assenyalat pel VAR. Una trepitjada que es va produir molt després de la passada del brasiler enlloc. Vinícius va tenir el detall de cedir el llançament a Mbappé, que no va dubtar i va anotar el segon, que certificava el triomf blanc.