Partits contra la droga

No sé si us n’heu adonat, però per a això estic: ja no s’ajunten els famosos per jugar partits contra la droga, i si s’ajunten doncs no surten per la tele i no m’assabento, que en el fons és el mateix. Desconec la raó d’aquest buit, però descarto que sigui que els famosos s’han rendit en la lluita contra la droga. Això mai. Segur que ja no emeten per la tele aquests partits contra la droga, en realitat, perquè ja no hi ha droga. Hi guanyem, sense més ni més: la droga va veure Kike Supermix doblar l’extrem per la banda, i l’actor de Farmacia de guardia moure’s entre línies, i va pensar: "ep, res a fer, em rendeixo".

Una vegada derrotada la droga per golejada, el futbol podria marcar-se objectius més ambiciosos. Actors, músics, jutges, polítics, periodistes, presidents de clubs de futbol i altres membres del món de l’espectacle podrien unir-se per millorar la nostra societat. Per començar, per abordar el més urgent, proposo un partit contra la gent que escriu els mesos amb majúscula.

Ara mateix pot semblar un problema menor, però no convé descuidar-se. Cada vegada són més els que et colen un Novembre se senten impunes i no sembla que s’hagin d’aturar. Ja ha sorgit fins i tot un grupuscle que escriu també amb majúscula els dies de la setmana. Aviat aniran a buscar noves majúscules estridents, perquè el dolor els surt gratis i són insaciables. Aviso des d’aquí a les autoritats: cal actuar abans no sigui tard.

També seria idoni que s’ajuntés l’elenc de Nada es para siempre per jugar un partit contra els que verbalitzen conclusions sobre el seu equip en pretemporada. Any rere any passa el mateix: tot allò que era tan important s’oblida del tot en el primer minut del primer partit real de la temporada; és que no n’aprenen. O un partit d’exconcursants de Confianza ciega contra els que comenten amb aire greu els fitxatges de futbolistes a qui mai han vist jugar. Tampoc n’aprenen.

El que està ajagut a la barrera

Notícies relacionades

La companyia catalana Parlem va presentar al Barça un projecte gairebé idèntic al del moldau Birladeanu una setmana abans de registrar-se New Era a Espanya

Lamine Yamal, el «superheroi» d’Espanya, s’emancipa

Posats a canviar coses, porto també propostes creatives per millorar el nostre estimat futbol. De vegades el progrés en el futbol va rapidíssim, i altres vegades és increïblement lent. Van haver de passar dècades perquè a algú se li acudís de tombar un paio darrere de la barrera. Ja sabeu: així els de la barrera salten, el que està ajagut cobreix el xut ras i jo penso que encara puc jugar a futbol perquè podria estar allà ajagut. El que no entenc és per què aquesta maniobra és tan dissuasòria i ja ningú xuta ras. Si mires el percentatge de faltes que acaben en gol (un 6% més o menys, depèn de l’any), tampoc t’hi arrisques gaire. Saps que la barrera saltarà i potser queda algun forat. I, si no, doncs tires fort i fas mal, que quasi sempre és el bo aquell que està ajagut. Algú hauria de provar això, a veure què passa, i després m’hauria de donar les gràcies.

Una altra novetat absolutament necessària és l’assistent de paraigua. En ple segle XXI, amb cossos tècnics que inclouen dues desenes de persones, comença a ploure i l’entrenador només pot tapar-se amb un impermeable tirant a inútil, o claudicar i refugiar-se a la banqueta. El futbol seria una miqueta millor amb un assistent que aguantés un paraigua que li protegís el cap. Si acabem amb la droga, no ens podem acoquinar amb l’aigua. Aquí ho han llegit abans.