Ho saben inclús a Moldàvia

Que t’agafi la primera jornada d’aquesta rocambolesca Champions en un hotelet familiar (o gairebé) de Riccione, perdó, de Misano Adriatico, un dels balnearis europeus, familiar, de la tercera edat, amb nens, bicis i turistes de ballarugues a les places, imitant Domenico Modugno en un escenari que ja volgués per a ell Federico Fellini, és, i vostès ja m’entenen, per llepar-se els dits.

El meu hotel, el mateix de la setmana passada quan vaig venir al primer gran premi dels dos que se celebren aquest any al circuit Marco Simoncelli, es diu Amedeo i és del més senzill (i baratet) que hi ha en aquesta interminable platja on les hamaques poden comptar-se per milers i milers. Cert, les seves habitacions són com camarots d’un vaixell, però més que suficient. Net, polit i en família, gent encantadora.

L’Stefano, l’amo, que té un fill que vol ser Marc Márquez, compte, em va donar els comandaments de les tres televisions que hi ha entre el menjador i el saló. El Vasile, el cavaller romanès que vigila (de nit) la recepció, és seguidor del Reial Madrid. Vaja. L’Olga i la Nina, dues noies de Moldàvia que treballen a l’alberg, asseguren que el Reial Madrid sempre guanya. "Guanya tant", diu l’Stefano abans d’anar-se’n i deixar-me sol amb els meus comandaments i pantalles, "que torna a ser favorit per guanyar la Copa d’Europa".

Jo els dic a tots que ens veiem al hall a l’hora del partit i pujo a la meva habitació per connectar el meu mòbil a IB3 Radio i escoltar la retransmissió del meu amic Toni Fuster, que empeny com ningú perquè el Reial Mallorca sumi (1-0) ja vuit puntets a la recerca d’una altra salvació anguniosa, aprofitant-se d’una Reial Societat en bolquers i d’un Abdón Prats, sempre tocat per la màgia, que va marcar de penal, que no és fàcil vestint de vermell.

Més content que un gínjol, feliç, feliç, feliç, baixo al hall on els meus amics ja han connectat la televisió. No cal dir que, abans de començar a rodar la pilota, els dic que el Reial Madrid guanya per moltíssimes altres coses que el futbol. És més, els dic que ni juguen. El Reial Madrid guanya per la samarreta, l’escut, la sort, les seves estrelles, els àrbitres, els penals… jo què sé, per tot menys pel futbol, que encara no ha aparegut aquesta temporada.

I els dic que, en el Reial Madrid, fins i tot després d’arribar Kylian Mbappé, l’estrella, el salvador, el que guanya els partits és Thibaut Courtois, el seu porter. Els havien d’haver vist les cares. Eren cares de "però, ¿aquest tio és espanyol?". Va ser el moment de recordar-los (ja els ho vaig comentar en la meva primera estada allà fa 10 dies) que era català, de Barcelona (i Mallorca). "Aaaaaaaah", van exclamar sense soroll, sense obrir la boca.

Notícies relacionades

Veure la Champions abans de néixer

Aterratge amarg a la Champions

Total que va començar el partit i Courtois li va parar la primera a Millot (minut 1); als 11, va aturar el xut amb l’esquerra de Leweling; als 13, va volar cap a un dels seus escaires, mà canviada, per parar el xut de Millot; als 15, va fallar Stiller sol davant el belga; als 18, Courtois aixecava els braços i cridava als seus (desesperat); als 28, a Courtois el va salvar el travesser (i ja estava més que desesperat) i, als 59, li va aturar un gol a Leweling…

Els juro que, al final, després d’un altre anguniós triomf merengue (els vaig explicar per què això de merengues) em van fer l’onada. I es van adonar que el Reial Madrid serà, de nou, campió, però per coses alienes al bon joc, al futbol.