Aterratge amarg a la Champions

Al porter argentí se li va colar sota les cames un xut que semblava controlat de Nuno Mendes. Va ser un xut escorat, de passada agressiva, que no havia de presentar dificultats per a un porter concentrat. Però després de salvar el Girona amb intervencions d’MVP del partit, va posar els braços fluixos. I la pilota se li va escórrer com si arribés untada de mantega. Quant d’esforç trencat. Coses de la Champions. Primera lliçó de com de traïdora que és aquesta competició.

El Girona va començar responsabilitzat i alhora sobreexcitat. Era un dia d’emocions fortes i hi va haver jugadors que van respondre millor que d’altres. De seguida van sobresortir l’aplom d’Oriol Romeu (aquest jugador no té res a veure amb el que anava de blaugrana), l’espurna de Bryan Gil i la jerarquia del txec Krejci a l’eix de la defensa. El més imprecís va ser Stuani, el capità ahir per justícia poètica dictada per Míchel. Al davanter li va sobrar adrenalina i en el joc associatiu se’l va veure nerviós.

Deixar anar nervis

El PSG va atacar més de sacada. Amb Barcola calia estar atent. A sobre va tenir Arnau, que va recuperar la titularitat en un escenari inexplorat. Per a ell i per a tothom. Va mantenir d’inici el Girona tancat a la cova. Feia por sense aterrir amb ocasions perilloses. I l’equip català es va anar deixant anar gradualment, desprenent-se dels nervis, i va decidir mostrar personalitat. Va mirar d’adaptar-se al partit i a la Champions com li hauria d’agradar al seu entrenador, apropiant-se de la pilota, no renunciant a la possessió, no deixant-se intimidar per un gegant del continent. Només li va faltar intentar fer pessigolles a l’altra àrea.

Va caldre esperar per veure alguna cosa d’això a la segona part, que va començar a ritme de heavy metal. Hi va haver un parell de centrades a Stuani que van excitar els 900 aficionats catalans a París. Però els atacs més temibles van ser dels francesos. Dembélé en particular es va convertir en un dimoni.

Una escapada seva, camí d’un mà a mà amb Gazzaniga amb pinta de condemna, va ser salvada per Krejci, que li va competir una llarga carrera amb la fe d’un fanàtic. La jugada defensiva de l’any. I després es va veure la parada de l’any, de Gazzaniga, a fuetada del mateix Dembélé. Va posar la mà com qui executa un truc de màgia.

Dues jugades que van ser l’avantsala d’un període extens d’exuberància francesa i agonia gironina. El patiment va ser majúscul. Amb els canvis, l’equip de Luis Enrique es va apropiar del partit. Al Girona li va durar molt poc la pilota. No va enllaçar passades, no va trobar sortides. Quan es parli de calvaris, a Girona podran recordar París. Que llarg se li va fer el partit.

Notícies relacionades

Veure la Champions abans de néixer

D’educació, amebes i militància

Les oportunitats de gol es van succeir. Però oportunitats flagrants, de les que haurien de comptar doble a les estadístiques oficials. Hi va haver 24 ocasions per al PSG i només 3 per al Girona. Van fallar Kolo Muani, Hakimi, el mateix Dembélé… O va encertar Gazzaniga, que va realitzar un partit monumental. Fins a l’espifiada tan inexplicable com inesperada.

Es va desesperar ell, es va desesperar tot l’equip, tots els aficionats, tots els directius. Tant aguantar, tant patir, i caure en el debut d’una manera tan cruel. Les càmeres van enfocar el porter al concloure el partit. Havia de ser per homenatjar la seva actuació. Va ser al final per una acció desgraciada. La Champions no li va donar al Girona una benvinguda dolça.