El Barça reprèn el seu drama a Europa

El Barcelona va viure un turment davant l’eixerit Mònaco, que venia de donar-li una pallissa als blaugrana en un Gamper que, deien, no podia ser referència de res (0-3), i que en l’estrena de la nova Lliga de Campions va tornar a deixar els de Flick davant l’escorxador.

L’entrenador alemany del Barcelona, malacostumat durant el seu temps al Bayern a aixafar els rivals a Europa (arribava amb el millor registre d’un entrenador a la Champions, 16 triomfs en 18 partits amb els bavaresos), va veure a desgrat seu que el focus d’Europa continua enlluernant els barcelonistes. Un equip que va alçar l’últim trofeu continental fa ja gairebé una dècada (2015 a Berlín) i que mira d’apuntar una altra vegada a la burgesia malgrat les dificultats.

Més enllà de l’amuntegament de futbolistes a la infermeria (els últims en assentar-se van anar Dani Olmo i el reincident Fermín), i que Flick hagi d’apanyar-se-les amb una plantilla curtíssima i plena d’adolescents, la nit es va torçar per culpa de l’error d’un veterà, el capità Ter Stegen. El porter, massa confiat malgrat la pressió avançada dels monegascos, i potser perquè no està habituat a trobar-se de cara amb Eric Garcia (aquesta vegada migcampista), li va passar la pilota sense adonar-se que aquest tenia a sobre el japonès Minamino. Eric Garcia, és clar, va perdre la pilota i no li va quedar més remei que carregar-se el seu rival en una acció que li va costar la vermella. Només havien passat 10 minuts. Mai abans al Barça li havien expulsat a un jugador a Europa amb tanta pressa.

El Barcelona va acusar el cop de valent, tot i que Flick va escollir una via molt diferent de la de Xavi quan la temporada passada, en el dramàtic ensorrament continental davant el PSG, el de Terrassa va corregir l’expulsió d’Araujo traient del camp Lamine Yamal. Flick, malgrat que l’equip se li va descosir per complet després de la vermella a Eric Garcia, i amb les línies del camp obertes de bat a bat sense que els davanters ajudessin els centrecampistes, ni els centrecampistes als defensors, mai va tenir la temptació de condemnar a galeres el seu millor jugador.

Perquè després que el Mònaco marqués el primer gol en una acció en què Akliouche, tan tranquil, va tenir temps de recollir roselles mentre es colava entre Raphinha, Balde i Pedri, el Barça es va llançar als peus del seu messies. Lamine Yamal és capaç de construir una catedral amb una bota i una pilota. Va obligar Vanderson a enamorar-se de la seva ombra, i va convidar Salisu a fixar un record, l’esquivada soferta i la fuetada seca al costat del pal amb què Lamine va treure el seu equip per una estona d’entre els morts. On després va tornar.

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

Tant fa que Ter Stegen, ja en el segon acte, pretengués guanyar-se el perdó amb grans parades a Vanderson i Balogun. Però en una nit en què Raphinha no en va encertar ni una, en la qual Lewandowski va viure esgotat, i en la qual Casadó no podia arribar a tot, Iñigo Martínez va demanar torn per apuntar-se un altre error fatal. Va mesurar malament en una línia defensiva situada al centre del camp i, quan se’n va adonar, ja tenia el jovenet Ilenikhena ajusticiant Ter Stegen. Almenys es va deslliurar d’un penal a Balogun, després que l’àrbitre corregís amb encert.

L’equip de Flick va acabar sense Lamine, adolorit, sense Lewandowski, sense Pedri i amb Ansu, que jugava un any després amb la samarreta d’un Barça tan jove. Tan vell.