Laia Sopeña: "No tot és foscor a 100 metres sota l’aigua. Hi ha pau"

Laia Sopeña (Llanes, Astúries, 1985) ostenta el rècord d’Espanya d’apnea de profunditat amb monoaleta i és actualment una de les millors esportistes d’aquesta disciplina. Malgrat haver aconseguit recentment oficialitzar la seva marca de 100 metres, per a ella, el límit és el cel, o en aquest cas el fons del mar. "Em sento forta, sé que puc baixar més", afirma l’asturiana establerta a Tenerife. Fa poc menys de dues setmanes es va proclamar campiona de la Copa del Món a Grècia i subcampiona a Còrsega, i afrontarà la setmana que ve el Campionat d’Espanya, en què espera aconseguir el suport necessari per poder competir sota l’abric de la Federació Espanyola.

Malgrat que ara la seva vida se centra en l’apnea, no sempre va ser així. "El meu primer contacte amb l’apnea va ser quan era molt petita, el meu pare era un gran aficionat de la pesca submarina. Jo sempre anava amb ell i li portava el fusell de recanvi o li agafava coses quan queien. Per a mi era un joc", recorda. "Els meus records més bonics de la infància són amb l’apnea, però mai vaig pensar que això era un esport o que es podia aprendre", resumeix.

Uns quants anys més tard, es va apuntar a una competició d’apnea en piscina "només per conèixer gent amb els mateixos interessos, però vaig guanyar", explica. En la seva primera competició, sense cap tipus d’entrenament ni formació, va aguantar més de quatre minuts sota l’aigua. "Sempre he tingut facilitat per fer-ho", assegura.

Després d’això, el seu pare va caure malalt i ella, cuidant-lo, també. "Em vaig col·lapsar. El meu sistema nerviós va deixar de funcionar. No sabia gestionar les emocions. Em vaig quedar primíssima i el meu entorn estava preocupat", recorda. Va començar a practicar ioga per relaxar-se i va tenir una revelació. "La respiració que treballava en el ioga va millorar molt la meva capacitat d’apnea", explica. Després de formar-se com a instructora de ioga a l’Índia, va començar a fer el mateix amb l’apnea.

"El meu pare va morir i jo vaig decidir fer un gir a la meva vida. Me’n vaig anar a Egipte a aprendre apnea. Em vaig endur la meva filla Lea amb mi i vam estar tres mesos al mar Roig", recorda. En aquell moment, la Laia havia deixat ja la seva feina com a tecnòloga alimentària en un laboratori, havia començat a guanyar-se la vida amb el ioga i ara volia ajuntar-lo amb la seva altra passió.

Des de llavors ha anat competint en totes les proves en què ha pogut per oficialitzar les seves marques i aconseguir suport. "Un viatge per competir em pot costar 8.000 euros entre vols i estada, i l’últim premi que vaig guanyar, per exemple, no va ser molt més de 700 euros. No faig això per diners, clarament", reflexiona. Des de fa temps, ha iniciat una campanya de finançament col·lectiu per poder desenvolupar la seva carrera en l’apnea esportiva. "He aconseguit suport de Garmin i a poc a poc van sortint més patrocinadors, però encara no me’n puc anar tranquil·la a competir", resumeix.

Quan no competeix, la Laia dona cursos d’apnea i ioga. "El ioga i l’apnea estan molt relacionats. L’apnea té un component mental fortíssim, com el ioga. Pots estar físicament preparat, però el 80% del descens és un treball mental", afirma. "Cal estar molt concentrada, no te la pots jugar", assegura. En l’apnea, un dels principals riscos és el conegut com a blackout, que és la pèrdua de consciència per falta d’oxigen, quan es traspassa el límit físic o apareixen altres factors estressants. "He tingut un parell de blackouts, però considero que no assumeixo riscos. Si considerés que em puc fer mal, no ho faria. Estimo la vida i no me la jugaria anant més enllà dels meus límits", diu. "Em preocupa més que em piqui una medusa", reconeix, "això sí que em fa por. Notar la picada i no poder fer res".

Notícies relacionades

El Barça es venja del Baskonia amb un triomf demolidor

Rodri i la seva dedicatòria

"L’apnea és un esport segur, el problema també és que té mala fama perquè els tres únics casos de mort que hi ha hagut han sigut convertits en pel·lícules o documentals, però a mi, més que fer que em jugui la vida, l’apnea m’ha tret d’una crisi vital i ha donat un sentit a la meva vida", assegura.

"M’agrada sentir l’aigua a la cara, bussejo sense màscara. El mar té un gran poder terapèutic i estic convençuda que, si tots practiquéssim apnea, el món seria un lloc millor i més saludable", afegeix. "Allà a baix, a 100 metres de profunditat, no tot és foscor, hi ha molta pau, et sents unit al mar, com a l’úter matern. És com tornar a l’origen. Sona místic, però és una sensació meravellosa".