I Michael Jordan va conèixer el "nen"

Lamine i el seu aire ‘messiànic’.

El Barça de Flick estava atordit. Descosit. Confús. No sabia el que li passava, més enllà dels tradicionals problemes de no saber jugar amb 10 futbolistes. Llavors, una superba passada de Marc Casadó es va burlar de la pressió del Mònaco perquè va sobrevolar per sobre de la línia defensiva. El destí de la pilota estava enganxat a la bota esquerra de Lamine Yamal, que llavors va traçar una jugada amb un inevitable aire messiànic. Tots sabien que ho farien. Però ningú va poder evitar-ho. I així va ser.

Va agafar la pilota, unida per un invisible fil a la seva delicada cama esquerra, per esquivar la corpulenta figura de Vanderson abans de trobar l’escletxa en la porteria de Köhn. Un gol del no-res. Enmig de la trista nit monegasca (vermella d’Eric, gol d’Akliouche per retratar la desídia defensiva blaugrana) va emergir el nen. I es va convertir Lamine en el segon golejador més jove de la Champions. Té 17 anys i 68 dies. ¿Qui és encara el primer? Ansu Fati, amb 17 anys i 40 dies. Estava a la banqueta de Mònaco i va aparèixer als minuts finals.

Eric García, 10 minuts de mig centre i vermella.

Era la seva estrena en la titularitat i jugava com a migcampista perquè la lesió de Dani Olmo el va fer modificar el seu pla en aquesta zona. Amb prou feines havia tocat sis vegades la pilota quan Ter Stegen, de manera imprudent, va entregar un problema a Eric García. Un problema que el va enviar directament al vestidor després de ser pressionat pel Mònaco amb fins a dos jugadors, que van provocar el caos. El porter es va equivocar, el central reconvertit en migcampista es va precipitar quan va voler frenar Minamimo i es va guanyar l’expulsió.

Era, en realitat, paternitat de Ter Stegen. A partir de llavors, el Barça es va descosir de manera inesperada, com si els vells dimonis –l’expulsió d’Araujo contra el París SG del curs passat amb Xavi– van tornar.

Michael va veure el pitjor barça.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

No va triar un bon dia Michael Jordan per veure el Barça de Flick, o això semblava. No era bon dia perquè va ser el pitjor dia, sobre tota el pitjor inici d’un partit dels sis disputats fins ara. Pitjor encara que el de Mestalla. I que el de Vallecas. La gran estrella de l’NBA era a la llotja de l’estadi Lluís II, a la capital del principat, compartint confidències amb el president blaugrana, Joan Laporta. Jordan va assistir a uns minuts de descontrol que van mostrar també una versió inèdita del tècnic alemany. Hansi estava enfadat. Amb el seu equip i potser amb ell mateix, perquè el seu pla de partit no va sortir com esperava, condicionat tot per la mala passada de Ter Stegen a Eric García, pròleg de la fatídica targeta vermella per al migcampista i preàmbul, alhora, d’una altra nit de Lamine Yamal.

Desemparat per un Barça en inferioritat. I no només numèrica, sinó també de joc. No tenia la seva millor nit. Això, no obstant, contrasta amb la rutina de l’excel·lència que desprèn aquest nen que va captivar Michael Jordan. D’elegit, ara espectador de luxe, a elegit, nen que juga com si estigués encara a Rocafonda.