Més enllà de la raó i la realitat

Després de marcar el primer gol de veritat, en un partit oficial amb àrbitre, el meu fill Teo va expressar la seva felicitat expansiva amb aquestes paraules: "Va ser com si volés". Ho vaig entendre perfectament i vosaltres també, ara, si heu viscut algun cop una sensació tan semblant a l’enamorament, una d’aquelles jornades que no es canvien per res. Coses que ens passen a tots els que pertanyem a l’espècie humana, però en el moment sents que només a tu et passen.

Vaig recordar també el meu primer gol i alhora un pensament paral·lel. Vaig passar les hores següents com si volés, com el Teo, sentint-me un elegit, un nen almenys tan feliç com el nen més feliç del planeta. Em vaig sentir únic, però aviat vaig pensar que el meu gol no havia sigut l’únic del cap de setmana. Ni tan sols d’aquell partit. Aviat vaig pensar que hi havia milions de nens al món que també havien fet un gol, que el meu no tenia res de singular, que no era per a tant. Ho vaig pensar, però el cert és que això no va rebaixar el meu estat de felicitat màxima. Sabia que no era, però era. El futbol m’obria la finestra més enllà de la raó i la realitat. El futbol em deixava sentir-me com volgués.

Això també passa des de la perspectiva del seguidor. Totes les aficions se senten les més sofridores, les més fidels i les que més adversitats han superat. Per un motiu o un altre, totes les aficions se senten especials. Cap himne emociona com el teu, cap cançó popular representa com la teva i cap altra plantilla ho sent com la teva. Penses tot això quan, en realitat, l’única diferència substancial és que és el teu, i no el seu.

El futbol deu la seva popularitat universal a haver sigut capaç de prémer les tecles comunes de la condició humana. Aquesta és la gràcia: alhora que genera les mateixes emocions a qualsevol part del planeta, és un refugi del que és íntim al teu petit lloc al món.

Profund i màgic

En ocasions, aquesta capacitat del futbol per personalitzar l’experiència multitudinària em causa sorpresa. Una de les primeres vegades que els meus pares em van portar al camp, el meu equip va marcar un gol i el davanter es va acostar a la nostra zona a celebrar-lo. En un moment donat, em vaig quedar absolutament paralitzat. Vaig pensar que el golejador venia a dedicar-me’l. El meu cervell va fabular a màxima velocitat: em deia que seria cosa de la meva mare, que ho hauria preparat, i si coneguéssiu la meva mare, que és capaç de tot, no us semblaria tan forassenyat. El cas és que va ser una altra vegada el mateix: el futbol convertint el que és bàsic en un instant profund i màgic.

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

Com en tantes altres històries, convé limitar al futbol i als seus voltants aquest pensament trampós i aliè a la realitat. Convé no encoratjar-se gaire. En cas contrari, pots arribar a pensar que no ets com els altres, que el món gira al teu voltant i estupideses similars, quan a l’oceà dels mortals ens banyem tots. No ets únic ni especial, tot i que de tant en tant facis un gol i t’ho creguis.

Suposo que un dia ho hauré d’explicar al Teo.