Pablo Torre, l’elegit

Com a columnista, quan escrius sobre un jugador concret, és impossible no preguntar-te si el protagonista arribarà a llegir el contingut que li dediques. Avui, els diré que mai he desitjat tant que sigui així, perquè he de reconèixer que sento, des que va arribar, una predilecció pel personatge i sempre he lamentat que no hagi gaudit de més minuts per poder demostrar, no només el seu talent, sinó també la seva potencial contribució a l’equip. Parlem de Pablo Torre.

Torre és un jugador diferent, un nano d’aspecte polit i ordenat que atresora no només una classe indiscutible, sinó també una visió perifèrica del joc que li permet veure autopistes de passada i enormes avingudes per progressar en profunditat on altres veuen cames i obstacles insalvables. Ja al seu Racing de Santander, i en edat juvenil, es va convertir en el far imprescindible d’un equip que confiava en el de Soto de la Marina la producció ofensiva de l’equip, i va arribar a fer una mitjana d’un gol o assistència de gol cada dos partits, durant les dues temporades en què hi va ser. De bojos.

Amb bon ull, la direcció esportiva del Barça va saber veure la seva meteòrica ascensió, i amb un Reial Madrid també a l’aguait, el va incorporar sense titubejar a la disciplina del club blaugrana.

Pablo Torre ho té tot per triomfar. ¿Tot? És un esportista modèlic, eminent en el joc, la seva presència mai passa desapercebuda, s’associa bé, té bon xut i una classe reconeguda per tots els analistes. ¿Què li falta llavors? Personalment, crec que serrar les dents, posar aquesta cama que ara mai eviten els seus companys, fer més òbvia la seva presència amb un plus de sacrifici, d’empenta i mala bava ben entesa.

Notícies relacionades

Martín és a Qatar amb 11 costelles trencades i un pneumotòrax

Entre tòpics i trampes

Avui el Barça és excel·lència, cert, i ell n’atresora com ningú, però també és desgast, esforç desmesurat i ulls ensangonats d’ambició, i d’aquesta realitat més bruta, sacrificada i visceral, Pablo Torre, de vegades, sembla allunyar-se’n... Només d’ell depèn la solució: si posa aquest plus de presència i afany, pot acabar sent imprescindible, i de la resta del que es necessita, i ell ho sap, va sobrat.

Som-hi, Pablo.