Un Girona sense punteria es frustra per la impotència

Però no en va tenir prou per guanyar, estavellat en un empat d’impotència, que prolonga l’estat d’ansietat que es viu a Montilivi. Un Girona que camina sec. En els quatre últims partits, només ha anotat un gol, el de Stuani al Barça, que no valia per a res. Tres derrotes i un empat.

L’equip ha perdut, sobretot, frescor. És obvi que no és el mateix Girona de la històrica temporada passada. En el seu retorn a la normalitat, tot li està costant molt. Potser, massa. D’aquí l’empipada que exhibia Míchel.

Lenta circulació

Va organitzar el seu equip, amb vuit canvis respecte al que dissabte passat va sortir a Mestalla, amb la defensa de luxe -Arnau, David López, Blind i Miguel- per tenir millor sortida des de darrere donant sentit i intenció. El problema residia que la pilota no fluïa, atrapada per la lenta circulació en què Yangel Herrera i Iván Martín –els arquitectes, amb Oriol Romeu una altra vegada a la banqueta– no tenien el plànol de l’edifici que havien de construir.

Arribada la mitja hora de partit, la dada era desoladora. Zero trets del Girona. Ni rastre de Tsygankov, desorientat caminava Asprilla, impetuós però sense verí quedava Bryan Gil mentre Abel Ruiz no rebia pilotes. Fins que Miguel (m. 35) es va inventar una centrada fabulosa per deixar sol Asprilla. Tan sol el va deixar que li va donar al jove colombià massa temps per madurar la rematada. Va colpejar, no se sap bé el que volia fer, amb la cama esquerra i la pilota es va escapar per sobre del travesser.

Després del descans, tot va canviar en el segon temps. És obvi que el missatge d’un irritat Míchel va reanimar l’equip, tenint més diversitat a l’atac, acorralant, ara sí, el Rayo a la seva àrea. Tot va canviar perquè Asprilla, sinuós en el regat, agosarat en l’atac, apareixent per tot el flanc, igual assistia des de la banda esquerra o naixia a la dreta, va despertar el Girona. I va espantar el Rayo.

Del no-res va aparèixer el jove colombià amb un imponent xut amb l’esquerra. La fusta va escopir amb violència el fantàstic cacau d’Asprilla. Per fi, el Girona va tenir la pilota amb sentit i ordre. Era, sense cap dubte, un altre equip.

Notícies relacionades

L’NBA del pare, el fill i Jordi Fernández

El Barça perd Laprovittola per a tota la temporada

Queien les oportunitats (Tsygankov, Miguel, un esquerrà disfressat de mitjapunta que va disparar amb la dreta quan tenia Stuani sol al seu costat, Asprilla i el seu cop amb l’esquerra a l’escaire. Stuani i això que no sol fallar), però no arribaven els gols. Míchel assistia feliç i, alhora, desesperat la millora en el joc del Girona, però no en la contundència ofensiva, tot i que anava alimentant-lo de davanters: primer Stuani i Danjuma; després Misehouy.

Va treure tot el que tenia a la banqueta per buscar el gol que no arribava. Quan més va atacar va donar l’ensurt Álvaro García, a la mateixa zona que Asprilla de la primera meitat i amb idèntic resultat: la pilota va sortir alt.