El Barça es fon a El Sadar

Descompensat l’equip pels descansos, amb Lamine Yamal buscant el seu lloc sortint com a suplent –una pèrdua seva va propiciar el 4-1, però es va escalfar amb el golàs del 4-2 definitiu–, i amb un grapat de jovenets veient-se obligats a donar la cara mentre descendien pels nou cercles de l’infern de Dante –o de Bryan Zaragoza, què més dona–, el Barcelona va interrompre la seva bonaventura just en el mateix camp on Gerardo Martino, fa 11 anys, va aturar la seva ratxa. Tot i que ell va guanyar un partit més en aquella sèrie. Què més dona.

El Tata va venir i se’n va anar de Barcelona deixant darrere de si l’aroma a colònia Brummel d’El Corte Inglés, que va ser on la seva dona li va comprar el llegendari pol verd –sí, el mateix color amb què el Barça va aparèixer a El Sadar–, i una safata de canapès per als mateixos periodistes que li havien assolat durant mesos per no tenir ni punyetera idea del que significava formar part del club. O per haver exercit més de seguidor que d’un líder que pren decisions. Sí que ho fa Flick, que comparteix amb el Tata l’alienació respecte a l’entorn, però que no té gens de por de ficar mà a l’equip i a responsabilitzar-se de les conseqüències. Tot i que aquestes siguin fatals. El Tata, insignificant a l’univers blaugrana, continuarà conservant el rècord de vuit triomfs consecutius en un inici de Lliga. I Flick, que es va quedar amb set després de l’ensorrament a El Sadar, temps tindrà per intentar transcendir.

El tècnic alemany va considerar, aquesta vegada sí, que havia arribat el moment de donar un descans massiu a les poques peces insubstituïbles sanes que li quedaven. Només va resistir Kounde, per la qual cosa totes les línies van quedar afectades i macades. Però, ¿què fer davant una plantilla tan limitada? Encara que, clar, no pot ser el mateix jugar amb Ferran Torres –un turment tot i que va tenir a les botes el momentani 2-2– que amb Lamine Yamal. O amb Pau Víctor, tot i l’encomiable cura amb què va batre l’eixelebrat Sergio Herrera quan el Barça aspirava a remuntar, que amb un Raphinha beneït.

L’escassa connexió del front amb els centrecampistes –Pedri, el cinquè capità, va haver de portar el braçalet mentre mirava d’indicar on col·locar-se Eric Garcia i Pablo Torres– també va condicionar les greus deficiències en una rereguarda en bolquers. Sense Iñigo Martínez, Cubarsí va haver d’exercir de líder de la defensa junt amb el passerell Sergi Domínguez. La parella va estar tan incòmoda que, després de la cita a cegues, es van haver de dir allò de: "Ja quedarem". I al carril esquerrà, Gerard Martín, tot i sospirar perquè li toqués a Koundé ballar amb Bryan, no va poder oferir cap profunditat.

Trepitjada

Osasuna se’n va adonar que podria despertar el rival amb alguna manotada. O, més ben dit, amb aquesta trepitjada que li va clavar Torró a Pau Víctor a l’acció prèvia al regat hipnòtic de Bryan Zaragoza a Iñaki Peña en el 2-0. Cuadra Fernández ni va respirar.

Notícies relacionades

Ansu Fati (i Gavi), per fi

El Barça es tatua la felicitat

Bryan Zaragoza, el diable que ja es va carregar el Barça de Xavi a l’etapa al Granada i que ha tornat a la Lliga al veure’s incomprès al Bayern, es va reconciliar amb la seva astúcia. En l’1-0 es va burlar de Koundé i va servir un precís centre a l’àrea. Budimir només va haver de posar bé el cap davant la impotència de Cubarsí i Iñaki Peña. En el 2-0, abans d’estellar el maluc a la meta blaugrana va deixar enrere un Sergi Domínguez que va cometre el penal amb què Budimir va fer el segon tant.

Amb una martellada de Bretones, un orgasme tardà de Lamine i un pal de Ferran Torres, la nit es va desmaiar, ja sense Lewandowski. Aquest Barça ja no podia més.