Vergonya a Chicago

El 1919 es va descobrir el que fins avui és un dels escàndols més grossos de la història de l’esport nord-americà. Vuit jugadors dels Chicago White Sox van ser jutjats per haver-se deixat subornar per una trama d’apostes. Es van vendre perquè el seu equip perdés en les sèries finals de la lliga de beisbol contra els Cincinnati Reds.

El que va passar un dia a la sortida del tribunal es va instal·lar en la cultura popular americana. Shoeless Joe Jackson, un dels grans batedors de l’època, va ser abordat per un grup de nens ploraners, que li van implorar que els negués la major: "Say it ain’t so, Joe; say it ain’t so", va assenyalar un d’ells. (Digues que no és veritat, Joe; digues que no és veritat.)

S’han escrit cançons, llibres, escenes de pel·lícula i fins òperes d’aquesta frase tan torturada. L’escena la va escriure un periodista del Chicago Daily News que cobria el judici. Temps després es va saber que se la va inventar. Però era massa bona per aturar-la. I en una època en què el beisbol era més que un passatemps, l’anècdota va agafar un volada que va creuar generacions.

L’escàndol de partits arreglats sempre ha sigut la taca indeleble de la història dels White Sox. Una vergonya insuperable. Doncs bé, poc més d’un segle després, la franquícia de Chicago ha produït un altre episodi per fer avergonyir els seus seguidors. Cada segle un moment d’oprobi. Des d’aquest cap de setmana ha entrat en els annals com el pitjor equip del beisbol modern. Amb la derrota aquesta matinada contra els Detroit Tigers (4-1), la 121 de la temporada, els White Sox han superat la marca negativa de 120 revessos que ostentaven els New York Mets des de 1962.

El mateix propietari dels Bulls

Els Mets tenien excusa, ja que al cap i a la fi era el seu primer any a la Major League Baseball i s’estaven construint. Els White Sox, en canvi, van començar la campanya amb ínfules de grandesa, amb incorporacions que prometien millorar els registres de la temporada anterior. Tant el director esportiu, Chris Getz, com l’entrenador, Pedro Grifol, van fer declaracions carregades d’optimisme a la pretemporada. Però amb la competició en marxa de seguida es va veure que seria un curs tortuós. Ningú va imaginar que ho fos tant, però.

Chris Getz, que a l’estiu ja es va carregar Grifol, es va disculpar amb els aficionats després de consumar-se la humiliació històrica a Detroit: "No es mereixen això". I va prometre invertir més dòlars en la reconstrucció de l’equip.

Des de 1981, el propietari de l’entitat és Jerry Reinsdorf, propietari també dels Chicago Bulls. Curiosament, Reinsdorf ha ostentat el rècord de victòries de l’NBA amb els Bulls de Michael Jordan durant molts anys (72-10, xifra històrica superada pels Golden State Warriors de Stephen Curry) i ara es queda el rècord de derrotes en beisbol. L’esport és així.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Com és de suposar, tant Reinsdorf, de 88 anys, com Getz han sigut acusats de tot. La crítica més estesa fa referència al model de gestió de la franquícia, que s’hauria aferrat a un model antiquat, reclutant jugadors per instint, o pel que veuen els ulls, en lloc de les tendències modernes d’anàlisis de dades avançades que van aparèixer reflectides en Moneyball, aquell tros de pel·lícula basat en fets reals que va protagonitzar Brad Pitt.

Els encarregats de les xarxes socials dels White Sox van encarar la vergonya amb humor. Al divulgar el resultat de la derrota 121, van escriure: "Llista de coses per fer abans que llegir els comentaris". I van afegir-hi accions com "matar-te el nervi d’un queixal", "pagar impostos", "menjar 5.000 galetes salades sense aigua", "arrossegar-se pel desert del Sàhara" o "caminar descalç sobre raïls". Veure un partit dels White Sox, hi podien haver afegit.