Ni la clarividència de Joan Garcia salva l’Espanyol

¿Què condiciona més: la sort o el talent? Hi ha qui diu que de tot s’aprèn. I pot ser que sigui veritat. Però sens dubte aguantar sota els pals sense que et tremoli la parpella és d’aquestes coses que han de venir de sèrie, que portes a la sang que es glaça quan arriba el moment decisiu. Joan Garcia ho va intentar, però no va poder salvar l’Espanyol davant el Betis (1-0), que va acabar decantant la balança al seu favor amb un gol de Lo Celso en el 85.

L’Espanyol va patir al Benito Villamarín. No va ser perquè el Betis el sotmetés o l’anul·lés amb el seu futbol, sinó perquè va voler ser, però no va ser capaç. L’equip de Manolo González es va plantar amb certes reticències davant l’equip andalús. Sabia que en escenari hostil i amb la mala dinàmica (dues derrotes consecutives prèvies) cada petita decisió podria ser clau per emportar-se els tres punts a casa. Tot i que perquè un pla surti bé s’ha de tenir el dia o una mica de sort.

La primera part va ser densa. Per als dos equips els minuts costaven el doble. No veien la llum ni van aconseguir abonar-se a cap genialitat per trencar l’empat del marcador. Fins que Abde va caure dins de l’àrea. El Hilail va torpedinar la incursió del davanter, que va ser qui va posar la pilota sobre el punt de penal després del xiulet de l’àrbitre. I aquí semblava que la sort es decantava del costat andalús. Ho tenia tot de cara Abde per trencar l’encanteri i fer agitar les banderes als seus. I la sort va arribar, però de la mà del talent del porter blanc-i-blau.

Joan Garcia, temperat sota el travesser, va treure el guant a mitja altura. Ni acte reflex ni invents. Aquesta decisió va molt més enllà de llistes de tiradors i direccions. Això és talent, és innat. Va córrer tot l’equip a abraçar-lo, amb els braços enlaire, mentre la pilota acabava de sortir per la línia de fons. Joan Garcia va començar a marcar allà mateix el tempo del partit.

Incommensurable

Va tornar a aparèixer uns quants minuts més tard. De nou sobre la línia de gol i aquesta vegada més escorat per la rematada d’Abde a boca de canó. Semblava impossible evitar que aquesta pilota el superés, però sempre queda una engruna de fe quan el talent demana pas. Incommensurable, assegurava el 0-0 al marcador. El mig somriure de circumstàncies es començava a dibuixar a la cara de Manolo González. No de satisfacció pel resultat, però sí de reconeixement al seu porter.

Notícies relacionades

Pogacar se cita avui amb Evenepoel en la clàssica de la cervesa

"No vull que em facin una carrera fàcil"

Una quietud que es va trencar quan Javi Puado es va tocar el genoll. El capità i referència de l’equip periquito va disputar una pilota davant Héctor Bellerín. Un lleu toc el va fer ensopegar al trepitjar i les alarmes es van encendre. Va notar alguna cosa. Ho deia la seva cara i l’hi va comunicar immediatament al metge de l’equip. Es va quedar a prop de la línia de banda mentre l’exploraven amb la vista posada al camp. Cada poc s’anava mirant el genoll, amb aquesta mirada escèptica de qui té por de pensar en el pitjor. Va acabar sent substituït, tot i que Manolo González va assegurar després que no semblava greu.

Joan Garcia mirava de reüll el marcador. Volia que el que havia lluitat servís per rascar un punt. Però hi ha moments en la vida que, per moltes ganes que en tinguis, les coses no surten. Ja pots intentar-ho, voler-ho. Que res. I va arribar Lo Celso per recordar-ho als periquitos. El migcampista del Betis va trencar la igualtat en el 85 amb una diana que tornava l’Espanyol al lloc del que està volent sortir les últimes jornades: la incertesa.