El Girona es derrota a si mateix

De derrota (1-0 amb el PSG) en derrota (2-3 contra el Feyenoord), unides totes dues pel mateix fil argumental. Un equip tan caritatiu i bondadós que regala gols i victòries als seus rivals: Gazzaniga, Yangel Herrera, Krejcí... I si no tenia més desgràcies, fins i tot va fallar un penal quan es podia enganxar al partit, per la qual cosa el túnel fosc continua: sis partits sense guanyar, quatre derrotes i dos empats. La tarda era grisa. Plomosa. I plujosa en un Montilivi mutilat, amb més grades buides gairebé que plenes, conseqüència de la prohibició de la UEFA, que no va permetre les grades supletòries. I, a més, els seus convidats van desertar deixant una imatge inusual. Ni es va omplir.

Gol històric de David López

Hi havia cues en els accessos, embús de trànsit inclòs, i l’aigua no deixava de caure sobre la gespa mentre es vivien els primers minuts del debut europeu del Girona a la seva llar. I tot va començar bé, amb un futbol fluid, atrevit i persistent, arribant a l’àrea neerlandesa amb perill fins que a la sortida d’un córner cabotejat per Miovski va arribar el primer gol a la Champions. Obra d’un defensa, transformat en un davanter d’emergència com va ser David López caçant una pilota morta a pocs metres de la porteria del Feyenoord. No sabien els jugadors, ni tan sols Míchel, que aquest gol, l’1-0, un moment per a la història, era, en realitat, el pròleg d’un caos sense fi.

D’error en error

Tot el que va venir després va resultar desastrós per al Girona: l’autogol de Yangel Herrera (1-1), la lesió muscular de Tsygankov, que era el seu millor jugador, la malaptesa a la sortida de la pilota de David López que va causar el gol de Milambo (1-2) i, per completar aquest escenari de terror, la passada suïcida de Gazzaniga a Iván Martín que forçava un penal que convidava a la perdició definitiva. ¿I el Feyenoord? A la seva. Feliç en el camp. Dos regals havia rebut, dos gols va marcar. I el tercer, el més senzill, el va enviar a les escombraries perquè el penal va topar amb les mans de Gazzaniga. Mans fiables, però peus torçats per a desesperació d’un enfadat Míchel.

El pes de la nostàlgia

No deixava de ploure a Girona amb un equip que va començar bé la seva primera meitat, però va acabar de mala manera, espantat i imprecís, amb la nostàlgia castigant la imatge del meravellós equip que va ser i ja no és. ¿Què seria amb Savinho, Dovbyk, Aleix García, Eric, Yan Couto...? Només pensar-lo fa mal a la vista i castiga encara més la memòria de les gairebé 9.000 persones que es van reunir en el mutilat Montilivi. Van ser 8.752. És ara un Girona tendre, inestable, que es veu insegur quan té la pilota, una de les seves millors virtuts. Ha perdut l’àngel, conseqüència de l’inevitable descens en la qualitat, ofegat en la seva fragilitat.

Notícies relacionades

Un Madrid indolent pateix una patacada sense excuses a Lilla

Reconeixement als atletes olímpics i paralímpics

Quan volia reaccionar, el Girona s’estavellava en la seva pròpia impotència. Ni de penal sabia marcar perquè Miovski no va aconseguir encertar. Fins que Danjuma, ancorat a la banda esquerra, es va desencadenar amb una superba jugada perquè Van de Beek, i ara sense l’ajuda de ningú, aixequés Montilivi amb un gol que tornava l’esperança. Va ser Arnaut, l’exdavanter del Vila-real, qui va encendre, i de manera breu, la llum de la grisa nit gironina. I va ser Van de Beek el que va portar la il·lusió quan la pluja creixia amb més força.

Però la desgràcia no es va acabar fins que Krejcí va segellar, un cop més en pròpia porteria, el 2-3 i va certificar la condemna d’un Girona que es va derrotar a si mateix en una nit horrible.