La mentida

En aquest Futbol Club Barcelona en què Joan Laporta exerceix de G-1 –el líder suprem ordena, legisla i escolta (aplaudiments)–, els estatuts continuen recollint que l’assemblea de compromissaris és l’òrgan suprem de govern de l’entitat. Per a això, és clar, hauríem de ser innocents, fins i tot romàntics, i creure’ns encara que el soci és l’amo del Barça. I que tots aquests fons d’inversió, bancs, comissionistes, empreses, avaladors i aconseguidors diversos que han anat agafant porcions del pastís van arribar per ajudar, a la seva manera, una institució en crisi, no per quedar-se amb el botí.

Potser Laporta hagi submergit al jacuzzi la juganera rebel·lia amb què va agafar per primera vegada la poltrona als 40 anys. I potser pensa ara que, als 62, s’està més a gust formant part d’un poder burgès que et recull quan caus. Perquè els favors sempre es tornen. Cert és que ha canviat la rebel incontinència per la cautela, perquè no hi ha populisme que funcioni millor que el mesurat. Més fins i tot en un Barcelona que ha de saber explicar per què ha tancat l’exercici passat amb 91 milions d’euros en pèrdues, com si les beneïdes palanques, els cromos virtuals, les joint ventures o les promeses de ficar el cap a la borsa no haguessin servit més que per fer salivar socis que no podien saber del que els parlaven; però també a la premsa, cada vegada menys censora i còmoda divulgant la propaganda.

Laporta ha decidit, avalat pel seu esquadró d’aduladors, que l’assemblea de compromissaris ha de ser una altra vegada telemàtica. Fa ja molt temps que fa i desfà com li convé, perquè, en aquests temps, mai passa res. ¿Recorden els tuits d’Enric Masip que havia de revisar la comissió d’ètica del club? ¿O que el principal assessor de govern no tingui càrrec oficial? Doncs això.

L’assemblea del pròxim 19 d’octubre no se celebrarà ni en dia de partit malgrat que així ho recomana la carta magna (el dia després es juga el Barça-Sevilla a Montjuïc), ni serà presencial. Pel que sembla, el Camp Nou i els seus voltants estan fets pols.

Ara que l’oposició ha decidit llançar-se al coll de Laporta, i malgrat estar encara massa disseminada com per inquietar o arrencar un avenç electoral, el president opta per evitar el cos a cos amb els que se li venguin amb tots aquests postulats que abans arribaven d’any en any i ara es reprodueixen diàriament: de Víctor Font, dels passerells Joan Camprubí Montal i Jordi Termes, de fidels de l’entorn de Whatsapp (que no de Telegram), o d’aquest conglomerat de grups que pressionen (Dignitat Blaugrana, Compromissaris FCB, El Senyor Ramon, Seguiment FCB, Un Crit Valent i Transparència Blaugrana). No així de Toni Freixa, el gran agent doble. D’empès al carrer a empenyedor del carretó.

Assemblees menyspreades

Notícies relacionades

L’NBA del pare, el fill i Jordi Fernández

El Barça perd Laprovittola per a tota la temporada

Tot i que el problema de fons potser no és Laporta, mimetitzat en aquell expresident Núñez que va passar els seus últims anys al tron lluitant contra fantasmes, no governant. Tampoc l’oposició, que, ara sí, vigila i alça la veu, quan ja ningú sap en mans de qui està el club. Sinó del mateix model de govern d’un Barça en què les assemblees, que per normativa mai poden superar els 6.000 compromissaris, sempre han estat menyspreades. Hi van acudir 462 socis el 2021 encara amb mascareta. O 667 van votar el 2019 quan al llavors president Bartomeu li tocava tancar un exercici econòmic que ell mateix avalava a Harvard. Ja saben com va acabar tot.

Viure en una gran mentida té una cosa bona. Continuem presumint. I creient que el Barça és dels socis.