Una nova obsessió

Començo a sospitar que els meus amics surten de casa per comprovar que hi ha gent encara més vella que ells. El tema va arrencar amb triar els bars propis de persones que ens semblaven d’un altre planeta, tan grans, i que en realitat tenien llavors l’edat que tenim ara. El següent pas va ser envair la franja de la tarda per fer el ridícul a plena llum del dia, al marge de la nit i els xavals.

Últimament, com que aquest autoengany vespertí ja no és suficient, em citen de bon matí per dinar entre pensionistes, ciclistes i altres persones d’ordre. L’objectiu, pel que sembla, és envoltar-nos del tipus de gent que ens permeti semblar joves. I el cas és que estava sent un matí tranquil a la llar del jubilat fins que el Sergio va confessar, en el moment del cafè, una nova addicció: les rodes de premsa dels entrenadors. Ens va explicar que el primer que fa cada matí és obrir YouTube per veure-les. De vegades es desperta la seva nòvia, el veu i li diu "però què fas". Està pagant Netflix, Max i Prime Video, però acaba veient rodes de premsa.

Les de Segona són les seves favorites i no se les perd. Se’n posa algunes en directe a la feina i probablement s’amaga al bany entre rumors. Ens va dir que no sabria triar entre les prèvies o les de després dels partits. Totes dues ofereixen matisos interessants. Em sembla que pensa que controla, però ja no controla. De vegades insulta els periodistes que pregunten malament i contesta en veu alta als entrenadors. Aprofito aquest espai al diari per enviar tot el meu suport al Sergio, a la seva nòvia i als seus familiars. Li ha passat a ell, però ens pot passar a qualsevol. La seva desgràcia és un exemple, una lliçó i convida a superar-se.

Cal anar amb compte amb les obsessions, sobretot si amenacen d’enquistar-se. Recordo que el Sergio es va obsessionar un temps amb el golf, i no va guanyar el Masters perquè es va cansar de sobte. Després li va agafar per la bici i no va guanyar el Tour perquè no tenia temps a la tarda, però se’n va tatuar una al braç. Ara mateix hi ha un tatuador tranquil·líssim a casa seva que no sap que se li apareixerà el Sergio perquè li tatuï una roda de premsa del senyor Dick Schreuder (tècnic del Castelló).

Notícies relacionades

El Barça segella el pas a semis el dia de la seva redempció

L’NBA i la FIBA revelen el seu pla de crear una lliga a Europa

Ens en riem, però ningú se salva de les obsessions. Durant un temps, la meva obsessió en el futbol van ser els centrecampistes. Amb ells ho solucionava tot. Va ajudar que Espanya guanyés una Eurocopa sense davanters. Acumular centrecampistes em proporcionava una seguretat enorme: la garantia que el meu equip encarrilaria el joc per on volgués a base de superioritats. Allò funcionava de vegades, com tot, i a poc a poc se’m va anar passant aquesta febre, tot i que temo que el que li està passant al Madrid sense Kroos (previsible, d’altra banda) pot provocar una recaiguda en la meva ment.

Espero que no, perquè avui dia tinc una altra obsessió: la passada extra a l’àrea. Els del big data m’han convençut que fer-la servir és la clau del gol. Ara, quan un jugador s’acosta a l’àrea i tothom crida ¡xuta!, com jo feia abans, m’aixeco i crido ¡no xutis! I si xuta i marca gol, tot i que sigui del meu equip, em molesta una mica. Noto que de vegades la gent es gira per mirar-me. Xiuxiuegen. Potser això meu és pitjor que veure rodes de premsa de tècnics.