¿Com crear un equip femení des de zero?

¿Voler és poder? Hi ha massa posicionaments davant una de les preguntes que més discrepàncies suscita. Hi ha qui diu que no sol d’implicar-se en alguna cosa surt, mentre que el bàndol oposat defensa que es necessita molt més que la voluntat perquè alguna cosa funcioni. No obstant, hi ha un element que coincideix en els dos punts de vista. I és la voluntat de fer alguna cosa. El futbol femení ha estat molt temps enterrat sota el mantra: "No interessa. No genera. No hi inverteixo". Aquesta falsedat catedralícia que ha privat moltes nenes de ser futbolistes o de simplement calçar-se unes botes en el seu temps lliure. La voluntat de fer-lo créixer no existia, però per sort les coses estan canviant. No només perquè en el dia d’avui hi ha uns referents incontestables, sinó perquè els clubs s’han posat les piles. Les nenes ja no demanen permís per jugar a futbol, ara exigeixen als seus clubs i escoles que se les inclogui en una estructura en la qual sempre han estat vetades.

La consolidació del futbol femení en totes les escales passa per crear una base. Que les més petites no se sentin forasteres als clubs de futbol, des dels més professionals fins als de barri. És el canvi que s’ha generat en els últims anys. A la UE Sant Ildefons (Cornellà) han viscut de primera mà aquesta circumstància. "Sempre ho havíem tingut al cap com a club, però mai havíem fet el pas", confessa Hilario Aguilar, coordinador de l’equip femení. "L’any passat, parlant amb el director esportiu, em va plantejar la possibilitat de si em veia per encapçalar aquest projecte, i li vaig dir que sí. Vam començar a treballar-ho totalment des de zero", explica.

Però ¿què cal fer per crear un equip femení? ¿És tan difícil com alguns ho pinten? "Gens. L’estructura del futbol masculí ens ajuda. El que cal fer és duplicar-la a escala administrativa i organitzativa, com si fos un equip més", relata l’encarregat. "Potser el més difícil era la captació de jugadores. El primer va ser dirigir-nos als nostres jugadors amb una carta tradicional explicant que l’any que ve llançaríem un equip femení, que al juny iniciaríem uns entrenaments i que si tenien alguna germana, amiga, familiar al club teníem les portes obertes a qualsevol nena de qualsevol edat. Vam començar sense saber exactament quina categoria faríem. D’una banda, la via tradicional i, després, el poder de les xarxes socials. En el moment que vam publicar que es muntaria el futbol femení, i jo com a cap visible, la resposta em va desconcertar".

No sabien el que podien esperar de la crida, però des dels primers moments en què van arrencar el projecte van veure que la cosa pintava bé. El primer dia es van presentar 12 nenes en una llista. A mesura que passaven els entrenaments s’hi anaven sumant més nenes. "Vam arribar a ajuntar a finals de juny 25 o 26 nenes de diferents edats. Aquesta ha sigut la base de l’equip definitiu que ens ha sortit, que és de categoria aleví-infantil", afegeix Hilario. Actualment, hi ha llista d’espera en cas que alguna de les 14 jugadores que formen l’equip de futbol 7 es doni de baixa.

Equip més enllà de la gespa

Després de l’escola, totes arriben carregant a sobre la motxilla. S’acomiaden dels pares o avis i es posen a córrer avall fins a arribar al seu vestidor. Es van interceptant pel camí i xerren animadament fins que, una vegada canviades, es col·loquen al lateral del camp mentre es corden les botes. No totes han recorregut el mateix camí fins a arribar a aquell precís moment. Per a algunes, els seus pares van accedir, i fins i tot van incentivar, que s’apuntessin a futbol. D’altres han hagut de lluitar més, convencent dia a dia els seus progenitors perquè les deixessin entrar a l’equip. Les barreres continuen existint, però el que ha canviat és que les noves generacions de futbolistes no accepten un no per resposta.

Durant molts anys, a les dones no se’ls ensenyava ni se’ls permetia fer equip. S’instaurava una competència exacerbada entre elles. Sense espais propis, era complicat que poguessin desenvolupar el seu talent si no competien amb la que designaven el seu igual. O ella o jo. No hi ha espai per a totes dues. Així anaven les coses (i encara passa massa sovint). Ara, el futbol els ha donat a les nenes aquest espai per compartir. Sempre pendents les unes de les altres, ajudant-se quan a una li surt malament el xut o ha de deixar l’entrenament perquè es fa mal.

Amb l’equip s’ha reeditat aquesta concepció de competitivitat. "A elles sempre, sempre, els agrada guanyar, òbviament. Però nosaltres incidim molt en un tema de valor esportiu", explica Fran Mora, entrenador de l’equip. "És una categoria escolar, és a dir, que no busquem que siguin competitives. No busquem un resultat, sinó que a poc a poc vagin millorant i que al juny vegin tot el que han après", explica el tècnic.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Els entrenaments fusionen la diversió amb la tècnica. "Intentem molt incidir en el que és bàsic des del punt de vista tècnic. Que puguin portar una pilota, una passada, un xut i a poc a poc anar evolucionant cap allà. Però el que ens agrada més reforçar és que tinguin una bona base per després adquirir coneixements més exigents. Jo, que he entrenat també nens i, comparat amb nenes, m’adono que en actitud és diferent. Elles potser no tenen tant coneixement, perquè des de petites no han tingut la base que sí que té un nen. Però tenen les ganes d’aprendre, és una cosa nova. Aquesta motivació ens serveix a nosaltres a l’hora de poder ensenyar-les i que aprenguin d’una forma molt ràpida. Ens agrada per això", explica Moro. "Elles ja venen motivades de casa", recalca Jordi Castellano, segon entrenador de l’equip.

Alguns dels pares es queden a veure l’entrenament des de lluny, recolzats a les baranes que delimiten el camp. No parlen, només observen. Alguns fan una hora d’anada i una altra de tornada els dos dies que entrenen les seves filles. "Ho faig per ella, el que faci falta", explica un dels progenitors. El futbol ha donat molt a aquestes famílies, que veuen com les seves filles per fi tenen un lloc en l’esport que han viscut des de petites. El canvi és per i per a elles. El demanen i l’aprofiten i obren encara més espai per a les que vindran. Perquè moltes ho faran.