Quina nit em vas fer passar

Tenim alguna cosa en comú amb els futbolistes. Quan ens sentim asfixiats, fins i tot amb la temptació d’enviar-ho tot a la porra, tot just un episodi, una escena, un simple moment, ens serveix per recordar per què estimem el que fem. I tot adquireix sentit una altra vegada.

El futbol, almenys per mi, són els records d’una vida. La viscuda –perquè era al lloc dels fets–, i la no viscuda –perquè la pilota em va impedir ser on de vegades havia de ser. Seria capaç de traçar la meva existència a partir d’estadis, tribunes de premsa, ordinadors, cables, companys, amics, jugadors, gols i, sobretot, llàgrimes. Les d’altres, és a dir les narrades, però també les meves, que són les que no queden per escrit.

I no hi ha record que tingui tan clavat en la ment i a què recorri tant com aquella nit en aquesta cort londinenca de Stamford Bridge. Fixin-se que potent és el futbol, capaç de convertir un partit lamentable jugat en un escenari terrible i dantesc en un paradís terrenal que no m’he aconseguit treure del cap mai més. Andrés Iniesta va marcar quan les cròniques estaven ja més que tancades el primer gol de la seva vida, sense saber que n’hi hauria un segon. I els periodistes vam acabar els textos per mer instint de supervivència, sense cap ànim de transcendir. Prou feina teníem a salvar el clatell davant la guillotina del tancament.

Notícies relacionades

Ansu Fati (i Gavi), per fi

El Barça es tatua la felicitat

Després de recollir l’ordinador de terra, perquè, en ple èxtasi, algú el va tirar d’una manotada; de suportar com algun animal ens escopia i tirava algun got de cervesa; de veure com un company de ràdio es quedava sense narrar el gol perquè algú li havia arrencat el cable en plena eufòria; d’odiar un vividor que em tocava amb el dit a l’espatlla i em deia que em tocaria canviar la crònica de dalt a baix (l’hauria escanyat allà mateix); de patir perquè un amic no arribava a temps al lavabo, perquè d’aquella ratera era impossible sortir; de témer perquè algun superior es queixés que no parlés d’Ovrebo, quan des del nostre lloc, arran de gespa, amb prou feines vèiem, ja no els penals, sinó les ratlles del camp; o de sentir com Drogba, el davanter del Chelsea, ens insultava com si nosaltres haguéssim beneït l’àrbitre o parit Iniesta...

Després de tot això, sí, i amb les espatlles clavades a l’estómac –estava empresonat per les panxes de dos periodistes que tampoc podien moure’s un centímetre–, vaig poder posar-me a escriure en el que dura un sospir, maleït destí, sobre el millor gol que veurien mai els meus ulls. No per bonic –que ho va ser–, o important –va obrir de bat a bat l’era del millor Barça de sempre, el de Guardiola–, sinó perquè fins a l’últim dels meus dies tornaré a aquest mateix lloc. D’on ja mai me n’he anat.