No ens pararem
Vaig començar en un temps en què, per jugar amb noies, havies de fer-ho ja en el primer equip. Jo vaig debutar amb 14 anys.
Han passat 20 anys des del meu debut com a professional. Si us soc sincera, no era conscient que havia transcorregut tant temps. Vaig debutar amb 14 anys. Sí, sí, amb 14 anys. I ara ja en tinc 34. Era una nena i ja anava per tot el territori disputant partits. En el dia d’avui és difícil que això torni a passar. No vull dir que és impensable, perquè sempre pot aparèixer un talent diferencial –recordo Ricky Rubio debutant amb 14 anys en bàsquet–. Però el més normal és jugar a l’equip que et toca per edat i anar completant el teu aprenentatge i formació. Anar ràpid no sempre és bo.
L’evolució del futbol femení, des de fa 20 anys fins ara, és evident. És brutal. Cada vegada hi ha més nenes jugant a futbol, cada vegada hi ha més nens, nenes i famílies en els nostres partits a casa i en els que disputem a fora. Cada vegada és més comú veure com es formen nous equips femenins. És evident, en el nostre cas i parlant del Barça, que haver guanyat fins ara tres Champions Leagues i cinc Lligues de manera consecutiva ajuda a crear un sentiment de pertinença. La societat està fent canvis que són evidents des de fa anys. Hem patit molt per arribar fins aquí i no pararem ara. Volem continuar creixent i aportar valor a la nostra societat.
Soc una privilegiada, ho tinc clar. El que va començar sent el meu hobby ha acabat sent la meva professió. Em dedico cada dia a fer el que més m’agrada. Sempre recordo –seria injust si no ho fes– totes aquelles que ho van intentar abans que jo. Les autèntiques pioneres. Sense elles, les que van posar la primera pedra, no existiria tot el que tenim ara. Elles van haver de patir comportaments inacceptables, com per exemple que a casa seva no estigués ben vist jugar a futbol. Aquesta fase, per sort, l’hem superat.
Han canviat molt les coses. Ara, fins i tot, ¡tenim companyes que han guanyat la Pilota d’Or! I més d’una vegada. Era impensable fa anys que hi pogués haver a casa nostra una Alexia, algú capaç de ser la millor jugadora del món dos anys seguits. Si ens ho haguessin dit, no ens ho hauríem cregut. I que una altra companya, Aitana, també hagi sigut reconeguda com la millor. Fem-nos tots una pregunta: ¿Fa cinc anys, no s’ha d’anar més enrere, algú ho hauria imaginat?
Ens trobem en un moment en què les possibilitats i les opcions per jugar a futbol són moltíssimes més que quan jo vaig començar. Si tornem a l’inici de tot, us explicava que vaig debutar amb 14 anys. I és que jo jugava amb nens. ¡Era l’única noia! I per jugar amb noies ho havia de fer ja amb el primer equip.
El camí
Miro enrere i soc qui soc gràcies també al meu camí. Sempre recordo la meva experiència com a molt bona, amb molt carinyo. D’altres no van tenir la mateixa sort. Ara ja tenim estructures formades per començar des de molt petites i hem establert una normalitat. A ningú se li fa estrany dir que la seva filla juga a futbol. ¡Quin orgull!
Notícies relacionadesAra bé, hem de continuar millorant. Hi ha molta feina per fer en molts àmbits. En els clubs i en les institucions. Estic segura que en uns anys encara estarem millor que ara, però ha de ser per la voluntat de tots. Sense haver de demanar-ho. Cal continuar lluitant per tenir una societat sense desigualtats i amb les mateixes oportunitats per a tothom.
I no només parlo d’esport.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
