Mia Carol: "No em vaig sentir culpable. Sé que no vaig fer res malament"

L’atleta (Vic, 1967) es va proclamar al maig campió d’Espanya en els 100 km i, poc més de dos mesos després, va conquistar amb Elena Congost el bronze als Paralímpics de París, fent-li de guia. Carol va tenir unes rampes que van obligar l’atleta amb discapacitat visual a deixar anar uns segons la corda que els unia per atendre’l i això els va privar de la medalla. No han deixat de lluitar pel que creuen una injustícia.

«Va ser un escàndol. S’ha de continuar lluitant perquè l’Elena recuperi el que és seu»

Mia Carol: "No em vaig sentir culpable. Sé que no vaig fer res malament"
3
Es llegeix en minuts
Begoña González

Ja han passat un parell de mesos. ¿Com ho recorda?

En el moment va ser intens. Vam passar en molt poc temps de celebrar una medalla que ens ho traguessin tot. Al matí travessàvem la meta i al cap de poques hores ja estàvem atenent els mitjans i buscant la manera de reparar la injustícia. Li va arribar al cor a molta gent. Al principi ni ens ho crèiem, no tenia sentit.

¿Com el va afectar l’esdevingut?

En aquell moment em va passar de tot pel cap. Hi havia moltes emocions per gestionar, no et dona temps ni tan sols a plantejar-te de qui és la culpa o si ho haguessis fet d’una altra manera… Jo no em vaig sentir culpable perquè sé que no vaig fer res malament. A més, estem obviant que una marató és una marató. Fins i tot els professionals de vegades pateixen i es retiren. La llarga distància t’ensenya això, que sempre cal seguir. Siguis qui siguis i tinguis l’experiència que tinguis pots fallar. I aquesta pressió quan a sobre no és per tu, és fort.

¿Actualment, com ho porta?

Han passat ja molts dies, i ara, tot i que l’Elena segueix sense la medalla, intento veure el costat positiu de les coses. El seu cas ha tingut molta atenció mediàtica, i això, si hagués aconseguit l’or, probablement no hauria passat. S’hauria quedat en un retall d’un article en un diari regional. En canvi, en el dia d’avui continuem tenint presència mediàtica.

¿I, personalment, com l’ha afectat?

En el fons sempre he tingut clar que ho vam fer bé, per això la vaig animar a lluitar per això. Va ser un escàndol, no una trampa. I tot i que al principi va ser dur, vaig intentar que sortíssim al més aviat possible d’allà. En el fons, jo ho vaig superar molt ràpid, perquè no havia passat res greu. Estàvem els dos bé, va ser una cosa inevitable.

¿Va sentir pressió?

Molta, però sobretot abans de córrer. Quan fas una cosa per una altra persona, sents fins i tot més pressió que per tu mateix. I més en aquest cas, que saps que aquesta persona viu d’això, i que de tu depèn que pugui aconseguir una beca o que pugui continuar guanyant-se la vida. Una vegada va passar tot, cap pressió, són coses que poden passar. Jo només vaig intentar que l’Elena ho superés al més aviat possible i pogués seguir lluitant pel que era seu.

¿Com era la seva relació amb l’Elena?

Ens havíem vist en el club algunes vegades, tenim el mateix entrenador, el Roger. El novembre de l’any passat, ell em va demanar si la podia ajudar a aconseguir la marca mínima per als Jocs a la marató de Sevilla. S’havia de córrer entre 3.05 i 3.11. Jo aquesta marca la passo més ràpid quan faig les meves competicions de 100 quilòmetres, així que a mi no m’afectava gaire per seguir amb els meus objectius de la temporada i vaig acceptar. Sempre he estat disposat a ajudar. Jo ni tan sols sabia que si el guia corria la marató sencera s’emportava la mateixa compensació que l’atleta. Mai ho vaig fer per diners.

¿Era la seva primera vegada?

He fet de llebre a la marató de Barcelona moltes vegades, no era una cosa complicada per a mi. S’ha dit que jo no vaig aguantar el ritme, però és que no és veritat. És una marca que a mi no em suposava una preparació específica. El problema va ser que portava un mes i mig amb el genoll tocat abans dels Jocs. I quatre dies abans em vaig infiltrar. Va sortir malament, i em va passar factura. Em van donar rampes a pocs metres de la meta. La meva feina la vaig fer bé, i continuo pensant igual. A mi no em van elegir per ser el més ràpid, sinó també per la meva manera de ser i entendre l’esport. Hi ha poca gent que es presti a ser guia. És sacrificar els teus objectius pels d’una altra persona. Tu et desgastes igual corrent per a un altre que per a tu.

Notícies relacionades

¿I es veu per als Jocs Olímpics de Los Angeles?

A veure, les meves primeres respostes han sigut que no crec que hi vagi. Amb 57 anys, als Jocs del 2028 en tindré 61, i tot i que el meu nivell competitiu és molt alt perquè continuo corrent i competint amb bons resultats és inevitable que vagi a menys. Potser es podria arribar a implementar una fórmula amb dos guies que puguin alternar les distàncies. Ja es veurà.

Temes:

Barcelona París