Futbolistes sense edat

Setmana sense lliga masculina, setmana nostàlgica. Els mateixos dies en què Andrés Iniesta anuncia la retirada, mor Johan Neeskens, una altra llegenda del barcelonisme. Quan pengen les botes, els futbolistes deixen de tenir edat; es queden quiets en aquell instant final –com un cromo que no envellirà– i viuen en la memòria dels aficionats. En aquest territori boirós, on habiten les grans jugades, gols, trofeus i imatges icòniques, hi ha l’essència d’una afició perdurable. I aleshores, quan una notícia el sacseja amb enyorança, ens agrada recordar…

Andrés Iniesta era, és, 16 anys més jove que jo, i al principi semblava un nen que no creixeria, però veure’l jugar en la seva plenitud, amb aquell repertori de regats impossibles, controls de funàmbul i eslàloms amb la pilota enganxada als peus, m’ha fet sentir un privilegiat que gaudia amb el seu art. Tot i que ara plegui, el seu futbol ens acompanyarà.

Notícies relacionades

Mia Carol: "No em vaig sentir culpable. Sé que no vaig fer res malament"

Klopp dirigirà el futbol dels sis clubs del grup Red Bull

Johan Neeskens només era 16 anys més gran que jo, però quan va venir a jugar al Barça del seu cunyat, Johan Cruyff, jo el veia com un senyor de cames llargues, sempre amb les mitgetes abaixades, que xutava amb la força d’un Mazinger-Z. Puc parlar poc del seu joc, però sens dubte va ser ell qui em va acostar a aquell Barça que guanyava poc. Quan jugàvem al carrer, els meus amics volien ser Cruyff i jo volia ser Neeskens, i vestia la samarreta blaugrana amb el 6 a l’esquena. Es va estar cinc temporades a l’equip, emmarcades per les dues derrotes amb la selecció holandesa a les finals del Mundial al 74 i el 78, i m’agrada pensar que a Barcelona es recuperava anímicament de les decepcions.

A canvi, aquella Holanda de la Taronja Mecànica era com el nostre equip nacional i el nen que era jo recitava l’alineació molt concentrat: Jongbloed, els germans Van der Kerkoff, Rensenbrink, Ruud Krol, Johnny Repp…, i Neeskens i Cruyff, és clar. Gràcies a aquest bagatge, torno a veure les imatges de la celebració de la Recopa de Basilea a la Generalitat, amb Neeskens plorant perquè el fan fora, mentre la gent crida "Neeskens sí, Núñez no!", i em torna una pell de gallina que ha sobreviscut durant 45 anys, igual que el meu barcelonisme.