Isidre Esteve: "La vida és massa curta, cal poder gestionar el temps"

S’està acabant la temporada i en l’horitzó hi ha el Dakar. ¿Com arriba a aquest moment?

El Ral·li del Marroc ha sigut important per a nosaltres perquè és l’última carrera abans del Dakar, i a nivell esportiu hi ha les últimes novetats. També veiem el ritme de carrera en què estem, perquè aquí participen tots els equips; no tots els efectius, però sí tots els equips. A nosaltres ens va molt bé per agafar ritme de carrera i, a més, per a totes les accions prèvies. Estem bé.

Quan n’ha fet tantes, ¿segueix tenint nervis o ja és molt més rutinari?

No, no. Vaja, quan començo la carrera no tinc nervis. En tinc molts més abans, al preparar-ho tot. Sempre preocupa que hi hagi alguna cosa que no estigui bé. Però al final sempre trobem totes les solucions, tot avança. La logística prèvia a les carreres és el que més treball implica. M’agrada estar al corrent de tot. I, llavors, quan comença la carrera, dic: "D’acord, per fi, ara disfrutarem d’això". El tema competitiu el porto dins i el disfruto.

I arriba el moment de córrer.

És el moment per al qual t’has preparat. És el teu moment, ¿saps? No hi ha ningú més, no hi ha res. És a dir: la pista, el cotxe, ser el més efectius possible, la compenetració amb Txema [el seu copilot], ¿saps? Començar una cosa diferent, sens dubte.

¿És més feliç mentre corre?

No. Estic content d’estar envoltat de la gent que m’estima. Si, a més, faig el que m’agrada, doncs millor. Però no es poden barrejar les coses. La competició està molt bé, forma part de la meva vida, però l’equilibri del dia a dia també l’aporten altres coses.

Per això també és necessari fer de l’equip una família.

En aquest sentit, això forma part de la nostra vida. Estic molt content de tenir un equip al meu voltant, un equip petit que ens permet gestionar el dia a dia de tot. Després anem a les carreres i estem al costat de Toyota, on tenim tots els serveis, però m’agrada estar amb la meva gent, sobretot perquè la compenetració ens fa anar ràpid. Jo arribo d’una etapa i només amb la cara que poso saben què està passant. Tots guanyem, tots ens equivoquem i tots disfrutem d’això. Ens apassiona, ¿saps? És un treball, també, però, si no ens apassionés, no podria anar bé.

Són molts sacrificis, si no és una cosa que et mou...

Són molts dies fora de casa. No només són els dies que estàs en la carrera. Preparar això tot l’any implica molt treball. Les proves, la gent que portem... Darrere de cada mecànic hi ha una família. I cal trobar l’equilibri cada dia. Però intentem trobar-lo.

¿Com és la gestió dins del cotxe amb Txema Villalobos?

Serà la meva vintena participació en el Dakar i amb Txema fa nou anys que soc al cotxe. Ens entenem perfectament. No hi ha discussions. Com que heanat amb moto i com de difícil és la navegació, puc entendre quan no es troba la pista. Llavors el que intento fer és ajudar-lo a trobar-la. O, quan tenim un problema mecànic, sé que ell és molt bo. Jo no baixo del cotxe, sinó que obro una ampolleta d’aigua perquè begui. Penso que tenim un bon equilibri, tant quan estem aquí en el pàdoc com quan estem al cotxe en una competició.

¿I què se sent al desert?

He estat deu anys competint a l’antic Dakar a l’Àfrica, que vaig fer amb moto. Després vaig passar a Sud-amèrica i ara a l’Aràbia Saudita. El sentiment amb la moto era molt diferent. Amb la moto estàs sol. Jo sempre dic: tu surts al matí amb moto i estàs deu hores sense parlar amb ningú. Només parles amb tu mateix per veure si trobes la pista, si la vall és la correcta, t’espantes quan et perds, t’emociones quan guanyes... I és una manera de viure la carrera. També perquè el continent africà tenia unes coses o unes sensacions que no tenen altres continents. Des que vaig començar amb el cotxe, el vaig agafar el primer dia i de sobte algú que em va parlar per l’intercomunicador. Era Txema, naturalment. No hi estava acostumat, és a dir, tenia el roadbook amb moto i mirava el que havia de fer. Ara algú m’explica el que he de fer. I això va ser un canvi molt, molt nou per a mi. I, de fet, s’agraeix tenir algú al costat perquè ho comparteixes tot. Aquelles deu hores que passava sense parlar amb ningú, ara són deu hores que comparteixo amb Txema.

Amb tantes coses, ¿té temps per pensar?

Quan estic en les etapes, em concentro en la pista i no miro res del cotxe. Mira que hi ha mil pantalles, però no tinc temps. De fet, una etapa de vuit hores pot passar relativament ràpid. Estàs tan concentrat que fas quilòmetres i hores de conducció sense adonar-se’n. ¿Però per què? Perquè no tens temps de pensar quin dia fa o com estan a casa. Perquè no pots distreure’t ni un moment. Ara ja es va a un ritme molt alt i qualsevol moment que perdis la concentració és bastant perillós.

Vivim en un món en què mantenir la concentració en alguna cosa durant més de cinc minuts sembla una utopia. I vostè, durant vuit hores, ho aconsegueix. ¿Com s’ho fa?

Per estar vuit hores concentrat t’ha d’agradar molt el que fas. Hi ha molta intensitat. No ho sé, és ela meva feina. No sé com s’ho fa una persona per estar-se vuit hores en una oficina, davant un ordinador. No sé com pot estar allà; jo no puc fer-ho.

¿Com es prepara físicament per minimitzar el cansament als braços?

És un treball durant tot l’any. A nivell físic, entreno com quan anava amb moto. Naturalment, molt més específic a causa de la meva lesió. La Lídia [Guerrero, la seva dona] s’encarrega de l’entrenament, de la nutrició, de la recuperació... Fa tants anys que fem això que no ens adonem de la quantitat de temps que hi dediquem, perquè forma part de la nostra vida. No hem de parar a pensar què hem de fer. Tenim clar el que hem de fer i ho fem, i, a més, estem contents.

És molt difícil posar el límit entre la feina i la vida personal.

És molt complicat. Miri, jo el 50% del meu temps voldria que fos per a les carreres i el 50% per a la fundació en aquest projecte social que comparteixo amb la Lídia. No sé quant temps dedico a cada cosa, només sé que m’hi estic tot el dia. I això és un problema. Sí, és un problema treballar junts, i no perquè sigui ella, sinó per ser la teva teva parella, perquè no desconnectes mai d’ella. Obres l’ordinador a casa a les deu de la nit, llegeixes el correu el cap de setmana. Ha arribat un moment en què hem d’autoexigir-nos desconnectar, perquè, si no, no ho fem, ¿sap? I això no para i, vaja, la vida és massa curta i passa massa ràpid. Hem de poder gestionar el temps.

¿Aquesta situació pesa molt?

Aquesta autoexigència la trasllades al teu dia a dia. La meva filla em diu: "Ostres, pare, és que et passes tot el dia treballant". I jo li dic: "No". Però ella em diu: "Sí, l’ordinador, les carreres, el telèfon, estem dinant i parlem de carreres i de la fundació. No parlem de l’excursió que hem fet". I en això la meva filla té tota la raó.

Per desconnectar, ¿com són les seves vacances?

No me’n vaig de vacances per períodes gaire llargs, i tampoc viatjo gaire perquè les carreres ja em fan viatjar molt. Intentem desconnectar per dies: quatre aquí, cinc allà...

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Al final, fer vacances és ser a casa.

És estar tranquil, sí.